opinió
Guerres climàtiques
En Gwynne Dyer, professor d'acadèmies militars a Anglaterra i als Estats Units, i autor d'altres llibres d'anàlisi bèl·lica, a Climate wars (Oneworld, 2008), ens dóna una descripció de com augmentaran les tensions internacionals quan es materialitzin les conseqüències de l'escalfament global (augments de les temperatures, desertificació, pujades del nivell del mar...). No està sol, però. Entre els autors de The age of consequences (CNAS, 2007, a internet), hi ha antics caps de gabinet de la Casa Blanca, exdirectors de la CIA, professors universitaris i responsables de centres de recerca sobre l'escalfament global. Poca broma doncs. L'estudi contempla tres escenaris diferents per a planificar l'activitat diplomaticomilitar dels EUA i els autors, més que res sorpresos d'on els porten les seves pròpies conclusions, acaben considerant el “Canvi climàtic catastròfic durant el propers 100 anys”, el més dràstic, com l'escenari més plausible de tots.
A partir d'entrevistes amb especialistes científics, polítics i militars, en Dyer planteja possibles escenaris geopolítics futurs i especula sobre “què passaria si”, tot incloent-hi l'escalfament global. Vegem un exemple: la relació Mèxic-EUA. Diu que ara mateix no hi ha voluntat real de segellar la frontera entre ambdós països, però que la URSS bé va poder segellar el cor d'Europa. Un context de canvi climàtic, amb sequeres cada cop més pronunciades, collites cada cop més escasses i les subseqüents fams, deixa un Mèxic incapaç de controlar la immigració il·legal, i ell aventura que quan es passi dels actuals dos milions d'emigrants il·legals a l'any al milió al mes (cap al 2025?) els ciutadans dels EUA diran prou. Llavors es construeix una barrera d'oceà a oceà consistent en dues tanques paral·leles de malla de 3 metres d'alçària amb punxes a la part superior, separades per 50 metres i un fossat de 3 metres de fondària. Les tanques disposen de càmeres amb visió nocturna i l'espai entre elles, de sensors de moviment. El fossat està minat. Finalment, la tanca nord està equipada amb metralladores automatitzades cada 400 metres. L'impacte emocional sobre els hispans ja residents als EUA de les imatges de famílies senceres, que continuen emigrant simplement desconeixedores dels perills, massacrades davant de les tanques, crea en primer lloc lluites i desordres interns i, de forma més permanent, un cisma emocional entre la resta de comunitats dels EUA i els hispans. Alhora, el tancament efectiu de la frontera elimina l'única eina de Mèxic per a alleujar la pressió demogràfica i el col·lapsa definitivament.
En Dyer ens ofereix quatre conclusions: primera, que el canvi climàtic ens ve a sobre molt més ràpid del que ens pensem i que als científics i especialistes treballant a primera línia els costa no desprendre una sensació de pànic reprimit –no ens en sortirem sense molts morts, si és que ens en sortim–; segona, que les iniciatives actuals de canviar bombetes i similars no porten enlloc: cal descarbonitzar l'economia completament el 2050 –si no, la segona meitat del segle serà un temps en el qual no voldràs viure–, i, tercera, no és realista pensar que hi arribarem a temps i (diu Dyer) ens caldrà recórrer a mesures de geoenginyeria com a ajuda transitòria.
La quarta és, crec, la conclusió més important: per a poder tenir alguna esperança de controlar el canvi climàtic, és imprescindible la cooperació internacional per a trobar mecanismes perquè tothom accepti la reducció d'emissions. Malauradament, les enormes tensions geopolítiques que generarà un escalfament global per sobre de 2 graus faran aquesta cooperació del tot impossible. Els científics fa temps que adverteixen que aquest augment de temperatura no es pot superar, perquè és molt possible que llavors l'escalfament es retroalimenti tot sol i esdevingui indeturable. Ara, el sentit comú i la incorporació de les realitats humanes a l'anàlisi ens hi afegeixen un límit, aquest polític, però igual d'irreversible si es depassa.