La solució còmoda per a ells
Amb el decret de recapitalització, el Banc d'Espanya i el govern espanyol han triat la solució més còmoda per a ells a l'hora de resoldre el problema que els creaven les caixes d'estalvis. Miguel Fernández Ordóñez, governador del banc central espanyol, ho ha deixat clar. Després de fer una cita del Cid Campeador, va manifestar –cita textual– que “així ens avancem al que se'ns demanarà internacionalment: el 2013 el llistó de taxa dels fons propis sobre els actius es fixarà en el 3,5% i el 2019 en el 7,5%”. “Nosaltres anem directament al 8% –que serà del 10% per a les caixes que no tinguin un banc– per recuperar la confiança”. M'he estalviat la referència al Cid, un personatge envers el qual no sento una simpatia desbordant. Al Banc d'Espanya i al govern espanyol tant els fa el model social centenari de les caixes catalanes i el sistema financer català; només els preocupa dormir tranquils i no tornar a rebre trucades de la Unió Europea amb exigències sobre el seu comportament.
Si s'aplica aquest decret, sense fissures, només quedaran mitja dotzena de caixes de veritat en l'àmbit estatal. Amb la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona al capdavant, hi haurà les tres caixes basques, Ibercaja i poca cosa més. O sigui, les que no hauran de demanar diners al FROB, que és l'Estat, a un tipus d'interès estrafolari, per no qualificar-lo d'una altra manera, i substituir-lo per capital captat en el mercat.
Però fins i tot aquí el Banc d'Espanya fa un arbitratge discutible quan posa condicions difícils de complir perquè les caixes busquin inversors a través de les oficines pròpies. En resum: les caixes seran la víctima expiatòria dels pecats comesos per elles mateixes, pels bancs i pel govern espanyol; i pel governador del Banc d'Espanya, Jaume Caruana, un valencià nomenat pel PP, si fem cas d'una carta dels inspectors del banc, escrita fa sis anys, en la qual es queixaven de l'“actitud complaent” davant de l'acumulació de riscos en el sector immobiliari per part de bancs i caixes. Ells ho podien saber bé, ja que eren els responsables de posar en evidència els draps bruts –crèdit excessiu als constructors, sobretot– dels bancs i caixes que rebien la seva inspecció. Els responsables poden ser diversos, però rebran les caixes, abandonades en el desert.
El govern socialista espanyol desconeix el model que va posar en marxa Francesc Moragas amb la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, que van copiar després les caixes catalanes, i finalment les caixes espanyoles. La còpia no ha estat sempre afortunada, sobretot fora de Catalunya, amb la politització extrema dels òrgans de gestió i una mala administració dels recursos. Però un govern que es diu d'esquerres hauria de tenir una mica més d'imaginació a l'hora de trobar sortida a uns problemes puntuals de les caixes –la captació de fons propis, en primer lloc– i no cedir tan fàcilment a les pressions del mercat i de la gran banca espanyola. Per comoditat, val més un bon matalàs i no la llei de recapitalització.
