anàlisi
La mata de joncs
Aquests dies de tantes convulsions polítiques, econòmiques i que les relacions institucionals amb els germans de València no passen per bon moment, m'ha vingut a la memòria en Ramon Muntaner, per dues coses: la primera, perquè va nàixer a Peralada el 1265, va viure a València i va morir a Eivissa el 1336. I perquè en una de les seves cròniques posa com a exemple la mata de joncs (personalment fa molts anys que tinc un vincle emocional amb el que representa aquesta mata). Diu Muntaner: “Si tota la mata llegueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà”.
Més antic encara és aquell aforisme que diu divideix i venceràs, que ens ensenya la manera de resoldre problemes complexos. És cert que sovint hi ha qui proposa solucions fàcils per resoldre problemes molt complicats, i en la vida real, quan hem de fer camí, no sempre la línia recta és la possible. Hi ha qui defensa que la història avança a batzacades, i realment aquests dies estem veient prou mostres de la realitat que ens ho podrien fer creure, però no sempre és possible. Ara mateix a casa nostra tenim dos problemes greus i que hem d'anar resolent en el bell mig d'un entorn gens favorable: la crisi econòmica i el fet nacional. I tornant amb en Muntaner, si som capaços de fer una societat catalana com una mata de joncs, no tinc cap mena de dubte que el nostre futur és brillant. De moment, la mata encara és massa petita per ser prou forta, tot i que en els darrers deu anys ha crescut molt; en tot cas, ara ho som més per aguantar les riuades, però no per tenir la fortalesa pròpia per no ser arrancats. El país avança, i avança en direcció correcte, i cada vegada més els que són “tebis” i es camuflaven amb la retòrica o els sofismes, van quedant més al descobert.
L'Artur Mas, demana unitat per negociar el “pacte fiscal” (un aforisme de concert econòmic) i ho reclama a totes les forces polítiques catalanes, perquè segons les enquestes, més d'un setanta per cent dels catalans hi estan d'acord. I en aquest moment de la veritat serà quan veiem qui és qui. De moment, els dos partits majoritaris espanyols, els socialistes i els populars, defensen oberta i contundentment el sistema de concert econòmic per al País Basc i Navarra, però quan ho han de defensar per a Catalunya, no tenen cap vergonya a alinear-se amb els espanyols.
Divendres passat quan en Manel Fuentes demanava al secretari d'organització del PSC-PSOE, José Zaragoza, si estava d'acord amb un pacte fiscal per a Catalunya, aquest va respondre: “El PSC no vol privilegis per a Catalunya. Defensa un sistema sostenible, equilibrat, i que faci justícia econòmica”. Si no sabéssim de la seva irreductible espanyolitat, les seves paraules sonarien molt bé, especialment si les posem en el marc de la realitat catalana.
Segons dades de Funcas, Catalunya és la quarta “regió espanyola” per producte interior brut per sota del País Basc, Navarra i Madrid, però quan mirem la renda disponible (els diners que ens queden lliures dels que hem guanyat després de pagar els impostos) passem a la novena posició.
I veiem que el País Basc i la Rioja no contribueixen en la solidaritat. I clar, el fet que passem del quart lloc en generació de riquesa al novè en disponibilitat, vol dir que alguns disposen més del que guanyen. Així doncs, el nostra sistema fiscal no és ni sostenible, ni equilibrat ni fa justícia econòmica, però José Zaragoza parla de privilegis, un fet tan ridícul que no mereix cap més comentari. Hem de fer créixer la mata de joncs per poder vèncer aquestes resistències.