Quan el món es mou

De casa estant, totes les revolucions són urgents. Si els revolucionaris se t'instal·len al pis de sota, però, aviat trobaràs la seva bullanga amenaçadora i sorollosa. Les úniques revoltes que no espanten són les dels llibres d'història, perquè sabem com comencen i com acaben, però la insubmissió civil del món àrab que fa trontollar monarquies absolutes i tirans ferotges ens porta imatges remotes que desperten sentiments propers. Milers d'esclaus enlairant els ulls, el senyal de la victòria als dits de la mainada, la mirada riallera dels qui per fi pensen que hi ha confiança en un futur. Són imatges que hem vist mil vegades en l'escenari de moltes revolucions pendents que després van acabar malament o que simplement no van acabar. Però, un cop més, conforta contemplar el coratge dels ciutadans que amb les mans buides fan canviar de bàndol els tancs. És una sensació que cal assaborir bé perquè sol durar poc. Quan s'hagi cremat el quadre de l'últim dictador i se n'hagin enderrocat totes les estàtues, els que ara aturen les bales amb els botons de la camisa hauran d'obrir pas als nous amos. El món es mou, més ben dit, ho fa la Sisena Flota, però només per mantenir oberta l'aixeta del petroli i per garantir que les cues de refugiats no amenaçaran les nostres fronteres. Aquí tenim la gira aràbiga del president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, despullada de qualsevol feblesa moral, parant la mà als emirs de Qatar i negant-la a un Gaddafi que no deu pas ser més boig ara que quan instal·lava la haima als jardins d'El Pardo envoltat del seu harem d'amazones verges. Els que fan les revolucions i les reguen amb la seva sang són els que no les guanyen mai. Ho va escriure amb encert David Mamet al guió d'una de les seves pel·lícules. Els diners mouen el món, diu un dels personatges. No, el rectifica un altre amb un punt de romanticisme, és l'amor qui fa moure el món. Tens raó, afegeix el primer, l'amor... als diners.