Afers exteriors

El primer viatge del president Mas fora de les fronteres espanyoles és a Brussel·les. Elemental però sorprenent, perquè aquests últims anys els nostres més alts representants s'estrenaven anant al Marroc. Algun dia haurem de revisar què ens ha aportat tanta relació privilegiada amb un estat que no és ni pròsper ni democràtic. En política exterior, tothom ho sap, no hi ha amics sinó interessos; aquí sembla més aviat que vulguem comprar amistats al preu de perjudicar els propis interessos.

Els valors humanistes i liberals del catalanisme era el que ens feia singulars en el marc hispànic i atractius davant el món occidental; per què els hem anat substituint per un tercemundisme vergonyós? Qualsevol república bananera o satrapia oriental és objecte d'atenció i devoció per part dels nostres polítics, intel·lectuals i reporters en relació inversa al seu respecte per les normes bàsiques de la civilització –cal que recordem l'entusiasme per Gaddafi, encara ara no desmentit?

Afegim-hi l'abandó de la no per tòpica menys autèntica laboriositat catalana, substituïda per la cultura de la subvenció i el guany immediat a càrrec de l'erari, i entendrem que la feina d'explicar per Europa que som un poble digne de tenir en compte assoleix dimensions èpiques. Com més irreal i contraproduent és una política, més fàcil és comprometre-hi un català; algú sap on paren l'aliança de civilitzacions o la unió per la mediterrània, i per a què han servit a part de llençar-hi calés? Si volem continuar existint com a poble, hem de tornar a ser accessibles a la realitat. Ningú no és massa petit per no poder cantar unes veritats, i hi ha coses que es veuen, potser no tothom ni més bé però sí abans, des de Catalunya que des de França o Alemanya.