Cinema religiós

Una coincidència que suposo casual ha volgut que aquests dies hagin concorregut, a les cartelleres de cinema de Barcelona, dues pel·lícules de tema religiós, i més concretament catòlic. És una circumstància realment extraordinària, una autèntica raresa en aquests temps que corren. Dues excel·lents pel·lícules per cert, franceses, molt ben interpretades, que han guanyat una colla de premis i que aborden unes temàtiques que entre nosaltres ja no sembla que interessin ningú. Totes dues, en efecte, reconstrueixen la vida d'una comunitat religiosa (una de dones, carmelites, i l'altra d'homes, cistercencs) i totes dues ho fan amb una mirada de respecte, amb una evident voluntat de comprendre i d'explicar sense apriorismes. Les semblances, però, s'acaben aquí, ja que, més enllà dels seus arguments tan diferents, la primera és de 1986 i, malgrat haver merescut sis premis César i el premi del jurat del festival de Canes, ha necessitat vint-i-cinc anys per arribar fins a nosaltres, de manera que ha donat temps perquè als Estats Units es fes famós un altre film del mateix tema, dirigit per Leonardo Defilippis. La segona, en canvi, és de l'any passat i acaba de merèixer també diversos premis César.

Parlem-ne, doncs. La primera pel·lícula al·ludida és Thérèse, d'Alain Cavalier, i aborda la vida de Teresa de Lisieux, una nena de família burgesa nascuda el 1873 que als quinze anys aconsegueix, gràcies a la seva persistència, entrar en un monestir de clausura on ja viuen dues germanes seves (i on acabarà entrant una quarta germana) i on viurà fins al moment de la seva mort prematura, a la tendra edat de 24 anys i a causa de la tuberculosi. En morir, deixarà un quadern de manuscrits autobiogràfics, que serà conegut com a Història d'una ànima i que esdevindrà de seguida una obra de gran èxit i en la qual es basarà una popularíssima devoció al seu país i arreu del món. El film, però, no ens parla d'aquest ressò de la posteritat de la santa (coneguda tradicionalment com a Teresina de l'Infant Jesús), sinó de la seva vida al monestir, amb les proves físiques de la seva salut i les proves morals del seu particular lliurament personal al seu Espòs, és a dir, el Crist. La tècnica cinematogràfica hi és realment una troballa, amb un seguit de quadres nus i breus, sense cap mena d'artifici, d'una gran plasticitat i poderosament il·luminats. Però, al costat dels mèrits artístics, ens ha impressionat el contrast que significa veure la vida d'aquesta monja justament en un context com el nostre, en una societat tan secularitzada que viu d'esquena, no sols al fet de la transcendència, sinó, molt més encara, a un projecte vital que resulta, ara mateix, totalment excèntric i quasi incomprensible. Certament, el model de vida d'aquelles carmelites, les seves aspiracions i fins i tot el seu llenguatge comencen a semblar una simple mostra de fanatisme, allunyat per complet del món real i producte d'una elaboració religiosa que no pot trobar cap mena de connexió amb els anhels i les preocupacions de la gent del nostre temps. Ja se sap que l'únic punt de partida per intentar comprendre-ho es troba en el terreny ardu i dificultós de la fe, però fins i tot en aquest pla la visió que ens transporta la pel·lícula no pot sinó deixar literalment bocabadat l'espectador distret del nou mil·lenni.

Ben a l'inrevés del que mostra, per cert, la segona pel·lícula que comentem, Des hommes et des dieux, de Xavier Beauvois. Aquí coneixem la vida quotidiana d'una comunitat ben diferent, un monestir de cistercencs francesos instal·lat a les muntanyes algerianes de l'Atles i a la darrera dècada del segle XX. Són vuit homes que viuen en plena harmonia amb la població musulmana, la qual volen servir sense cap afany d'evangelització directa. La seva simple presència i el seu testimoni els col·loca al bell mig de l'enfrontament armat entre un grup de fonamentalistes islàmics i el govern corrupte del país. Amenaçats de mort i contraris a acceptar una protecció de caràcter militar, hauran de decidir si se'n van o si es queden. Aquí la connexió amb el món real és d'una brutalitat directa, i per això el guió i la tècnica cinematogràfica no cerquen en aquest cas cap mena d'artifici estètic sinó que es limiten a mostrar-nos el descabdellament dels fets i el procés de reflexió i de decisió de la comunitat religiosa. Com a fil conductor, la vida quotidiana més o menys alterada pel clima de violència s'alterna amb el ritme regular de les hores monàstiques a la capella, la pauta sagrada d'un altre grup humà religiós que, en aquest cas, ha renunciat al món sense tanmateix pretendre abandonar-lo.

Una de les coses que mai no paren de sorprendre els qui hem estat educats en la fe catòlica és adonar-nos de la velocitat amb què la societat catalana ha passat d'un clima religiós que ho condicionava tot, d'una manera absoluta, a una realitat tan diametralment oposada. Segurament l'excés d'abans, tan abassegador, ha conduït a la fredor extrema i a l'hostilitat d'aquest temps present, que ha expulsat el fet religiós de les seves vides i, per tant, naturalment, dels seus cinemes. Per als homes i dones d'avui, la visió del cristianisme actual és només un contacte escadusser amb una escola, un temple, un capellà, o bé un muntatge aparatós i televisiu quan ens visita el sant pare i es mostra a tot el món la nova fastuositat de la Sagrada Família. Potser recuperar un parell de bones pel·lícules i fer-se algunes preguntes hauria de poder ajudar a fugir d'aquest simplisme extrem i, alhora, a tenir una vivència més natural d'una manera de veure el món que, en la seva quotidianitat, encara té coses a dir a molta gent del nostre temps.