Febleses i fortaleses de l'economia catalana
“Identifiquem més fortaleses que debilitats.
La situació és complicada però ben segur que encara podem remuntar!”
Voldria ser sintètic i precís en aquesta avaluació prospectiva de l'economia del país. Des d'una posició pràctica: les coses que són ineludibles, per importants que siguin, sobre les quals no es pot incidir (el canvi en els poders globals mundials, incertesa sobre l'evolució de les matèries bàsiques, etc.), no són aquí rellevants. Només les que depenen de la nostra acció han de ser considerades. Les estructurals globals, tot i rellevants en el pensament dels problemes, hem d'evitar que ens portin a la inacció, a la inanició, amb més preguntes que respostes. Així, de les fortaleses de l'economia catalana, caldrà millorar-ne conseqüentment el seu palanquejament. De les debilitats, atenuar-les i mitigar-ne els efectes indesitjats.
Entre les febleses hom pot identificar: 1) La incapacitat de construir una política econòmica pròpia en resposta a les especificitats de l'economia catalana (més empresa familiar, menys cotitzades). Aquesta debilitat es combat amb més autogovern i un millor finançament. Això no hauria de tenir-ho com a objectiu un estat de benestar xauxa sinó un sistema social productiu pensat per treballar millor i per estar així més ben remunerat. L'actual encaix Catalunya-Espanya, més que un ajut és avui un ofec. 2) Les terceres generacions del besavi Esteve ja no són el que eren. S'ha erosionat la tradicional emprenedoria catalana i cal recuperar-la emfasitzant-ne el valor social. Aquesta és una responsabilitat inalienable. 3) Ens falta com a país una de les tres K fonamentals: la del capital públic relatiu a les comunicacions aeroportuàries i al corredor de la Mediterrània. I les altres dues K (capital humà i social) no estan per tirar coets: millor que a la resta de l'Estat, però seria miop no fer una mirada europea més llarga i veure'n les deficiències. Aquí no hi ha cap altre antídot que reduir el dèficit fiscal, ampliar el sentit de pertinença i mostrar seny en la selecció dels projectes. 4) Les xarxes tan espesses que es consideren bones en èpoques grasses per l'estabilitat que generen són en les crisis un entrebanc per al progrés. Les inèrcies frenen innovacions valentes i idees més atrevides. La prognosi és mantenir el cap al món i els peus al born sense que el reconeixement del territori que hom trepitja sigui fangar.
Respecte de les fortaleses es poden detectar: 1) L'orientació exportadora de l'activitat industrial (part de la tradicional, en evolució) i de serveis (turisme). La vinculació a l'exterior diversifica riscos i mutualitza els avantatges del comerç. Però per ancorar millor aquesta fortalesa cal orientar el crèdit cap a les iniciatives de reconversió exportadora i assolir un millor arrossegament del conjunt del país, per exemple en relació amb la marca Barcelona, i atorgar-li més valor afegit. 2) Tenim millor capital humà i social. Però tenim descosits a lligar a banda i banda: l'abandó escolar es combat també amb millors mestres; la cultura ciutadana, amb més responsabilització col·lectiva (com en els països anglosaxons, no identificant públic amb estatal sinó amb el que és retornat a la col·lectivitat). 3) Encara conservem un millor know-how de tradició de negoci. L'Ernest Lluch deia que qui a l'edat mitjana sabia operar taules de canvi ben segur ha de ser avançat amb enginyeries econòmiques de futur. Pagar a la catalana, més que criticable és una forma de responsabilització i d'incentivació contra l'abús. Palanquejar millor els processos requereix avui crear entorns business friendly. Això, de nou, no permet excuses alienes, ja que depèn només de nosaltres. 4) Tenim més societat civil, iniciatives de cooperació, concertació, d'agrupació de professionals que són capaços d'autoorganitzar-se, també en l'esfera pública de la sanitat, de l'educació, del tercer sector. Això s'ancora amb una nova governança de les institucions públiques i un millor trasllat de risc cap a aquells col·lectius que volen tant autonomia amb les decisions com responsabilització de les conseqüències que se'n deriven. Finalment, 5) Catalunya té més homogeneïtat social, que la fa més clúster intern i així més forta externament. Aquells consensos que a nivell d'Estat són avui impossibles per la diversitat d'interessos i maneres d'entendre el mon, són certament possibles a casa nostra. Palanquejar aquests marcs estables es pot assolir per la via de pactes polítics transversals: així en sanitat, immigració, educació, etc., que enforteixen les bases i deixen la política en minúscula només per a les arestes.
Identifiquem d'aquesta manera més fortaleses que debilitats. La situació és complicada però ben segur que encara podem remuntar!
