El timoner llença llast al mar

Tan aviat com Mas, ara com a President, va tornar a prendre possessió dels despatxos de Palau, va optar per un gest carregat de simbolisme, a cavall d'un missatge de gran capità front el desgovern anterior (saludat amb l'habitual condescendència des de les tribunes del Grup Godó) i d'íntima reivindicació personal i familiar. Ja se sap, els ancestres, l'orgull de pertànyer a una nissaga, a un llinatge. Es tractava del timó del seu avi, que hauria estat capità de marina mercant, digne ofici d'una estirp llegendària que va tenir la seva plenitud en aquells segles que en què fins els peixos de la Mediterrània duien les quatre barres pintades al dors.

El govern autònom dóna pel que dóna però mou una xifra superior als 40.000 milions d'euros, que tampoc no és per fer-hi broma. Així que el timó de Mas és per a un transatlàntic, amb els nivells de passatgers acomodats en funció de les seves possibilitats econòmiques, com en tot. Mas ha accedit al comandament de la immensa nau en temps de maregassa. La Mediterrània no és un mar tan brau com un oceà, però no oblidem que quan la tramuntana bufa de valent, el còctel pot ser letal a la Costa Brava.

Mas ja disposa de la joguina que tant anhelava. Però sap on va? Aquest és el gran dubte a hores d'ara. De moment ha convidat una nova tripulació, foragitant l'anterior i substituint-la per una de millor segons s'han vantat en infinitat d'ocasions. I si bé prometia reduir-la substancialment, al final ha acabat reproduint fil per randa allò que tant censurava. Tant o més, amb cops de colze sonats entre la seva tripulació i fitxant quadres de comandament que s'han entregat al millor postor. Deia David Madí, el seu home de confiança: “No hi ha un botí per repartir sinó un país per aixecar”, en un reportatge pornogràfic de Jordi Barbeta, que de tants massatges s'ha esllomat la ronyonada. Al final, tothom s'ha entregat a la humana causa de tocar cuixa.

El que ja és més qüestionable és aquesta política d'alleugerir el vaixell a base de llençar per la borda les comoditats dels que ocupen els nivells mitjans i per sota de la línia de flotació, mentre per contra mima els que s'ho miren des de la talaia i als quals tot just esquitxa l'onada que trenca a sota. Ja sabem a qui fa pagar els plats trencats i l'estratègia per capejar el temporal. Però, com a bon timoner, té algun destí el nostre President?