El pal de paller de l'independentisme

Per què ERC ja no pot ser el pal de paller de l'independentisme? Vaig llegir l'article d'en Miquel Sellarès publicat al diari Avui (12-2-2011) defensant que, malgrat els errors polítics comesos per l'històric partit de l'esquerra nacional, cal que ERC sigui el lloc de trobada de l'independentisme del segle XXI. Jo, sincerament, no ho crec i penso que seria un error estratègic que les noves generacions independentistes ho consideressin així.

Quin són els grans encerts polítics d'ERC durant la transició democràtica? Regalar el govern de la Generalitat a l'espanyolisme i permetre a Rodríguez Zapatero saludar triomfal des del balcó de la plaça de Sant Jaume? Ha estat un èxit aprovar els pressupostos d'un Estat espoliador a canvi de seguir governant amb el tripartit?

Podríem considerar ERC pal de paller de l'independentisme si durant les tres darreres dècades hagués vertebrat tots els principals moviments socials, culturals i polítics de l'independentisme. Però la prepotència i el sectarisme dels seus dirigents ho han dificultat. I ara els mateixos responsables d'aquesta actuació demanen als militants que sumin i no divideixin.

Avui la transversalitat, la que ha començat a practicar Solidaritat per la Independència, és clau per aconseguir vertebrar un ampli moviment popular que pugui trencar el bloqueig i els interessos creats dels partits autonomistes, tant d'esquerres com de dretes.

La greu crisi econòmica, social, cultural i energètica que patim fa inevitable aquesta estratègia interclassista que no pot liderar ERC, ancorada en ideologies desfasades i viciada per una excessiva necrofília política. Deixem que descansin en pau els presidents Macià i Companys. Per a tots els catalans seran sempre un referent ètic i emblemàtic de la pàtria, però ni un ni l'altre eren ideòlegs que puguin aportar-nos alternatives sobre la gestió del territori, dels recursos i de l'energia, indispensables per encaminar el país cap a la secessió.

Llegir Josep Huguet, futur president de la Fundació Irla, escriure a favor d'un model energètic alternatiu que aturi l'acció dels oligopolis és sorprenent. Com és que això no ho deia quan governava amb el PSC-PSOE que ha deixat el model energètic en mans d'Endesa, Fenosa-Gas Natural i Agbar? Com és que aquest ideal no va ser la directriu del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) que ERC va controlar amb mà de ferro durant el tripartit?

Si ERC és “l'avantguarda de l'independentisme”, segons Jordi Portabella, i “l'eina del catalanisme de masses”, segons Joan Ridao, els republicans podrien haver actuat amb més generositat amb tots els independentistes que no teníem el carnet republicà.

La unitat de l'independentisme haurà de començar, inevitablement, després de les eleccions municipals, veient la força política de totes les formacions (SI, Reagrupament, CUP, ERC), la sinergia generada per les consultes i el creixent rebuig social que provoca l'espoliació fiscal. El pal de paller sorgirà de la societat civil i, potser, de l'Assemblea Nacional Catalana per l'Estat propi, rèplica d'aquella frustrada plataforma unitària creada al 1971 i dissolta pels partits autonomistes; i paral·lelament a aquesta assemblea, una federació catalana de partits independentistes.

ERC no pot liderar aquesta etapa que ha d'acabar en la declaració de la independència i la negociació d'un nou estat de la Unió Europea. Ha patit greus derives espanyolistes i no aconseguiria el consens absolut que requereix un procés tan difícil i exigent. Ara és el moment d'homes i dones lliures de pressions espúries i de partidismes. Catalanistes sense ànsies de poder que no depenen dels sous i dels càrrecs.

Que no s'inquietin els Carod-Rovira, Puigcercós, Portabella i Ridao. El gloriós dia que l'Estat català sigui una realitat, democràticament i pacíficament aconseguida, els verdaders patriotes d'ERC tindran el reconeixement del nostre poble. Ara, però, ens toca unir-nos en un front compacte, perseverant i d'una voluntat inflexible. És la nostra darrera oportunitat.