El nostre heroi

Si la política catalana fos una pel·lícula de capa i espasa, Joan Laporta seria el nostre Scaramouche –o el nostre Zorro, amb els mexicans sempre a punt d'encalçar-lo–. Ja he escrit alguna vegada que Mas i Laporta es necessiten i que si no troben la manera d'ajudar-se no se'n sortiran. Limitat pel seny, Mas cada dia es lliga més a la xarxa de famílies de l'Opus que volen xuclar la sang de CiU i transferir-la a un PSC i un PP a la valenciana, liderats per La Vanguardia. Laporta, fent de la necessitat virtut –en un país on l'ordre és una trampa–, s'escapa com pot de les males arts dels dolents i de la incomprensió dels qui posen els escrúpols en valors equivocats. L'independentisme no té líder però ja comença a tenir heroi. Els herois no sempre se'n surten, tot i que de moment Laporta va esquivant les estocades. Ara s'enfila dalt d'una llotja, ara es penja d'una cortina, ara fa un salt de pantera. El públic s'ho mira amb un punt d'excitació i d'angúnia, sense comprendre el fons de la guerra que s'està lliurant. Laporta és un pecador amb una intuïció genial de la noblesa en un país governat per nobles venals i parasitaris. Se'n sortirà? Com que això no és Hollywood, ho té difícil. De moment ha portat al Parlament un debat històric sobre la independència i ara es disposa a entrar a l'Ajuntament de Barcelona, que és on hi ha el poder real. Alguns titelles d'ERC volien minoritzar l'independentisme per salvar el seu estatus i Laporta s'hi ha hagut d'aliar per impedir-ho. Catalunya sembla una dramatització de Bohemian Rhapsody: “I see a little silhouette of a man, Scaramouche!, Scaramouche!, will you do the fandango?”.