Catalana

La casa Moody's ha tornat a la càrrega. Com que sospiten que tapar el forat de les caixes d'estalvis costarà més del que diuen el govern de Zapatero i el Banc d'Espanya, han decidit que el deute públic és una mica més insegur del que es creia. La conseqüència és que els governs, també el català, hauran de pagar uns interessos més elevats per aconseguir la mateixa quantitat de diners.

Favor que ens fan uns senyors que, com els seus col·legues de Standard and Poor's i Fitch Ratings, encara donaven la qualificació més elevada als bons emesos per bancs internacionals la setmana abans de fer fallida. Bé, i si és així, per què encara ens ho creiem? Per què els grans inversors es refien del que diguin les agències de rating per jugar-se els quartos? La resposta és senzilla: perquè no hi ha ningú més. Quan va esclatar la crisi, alguns països europeus, entre els quals hi havia Alemanya, van amenaçar de fundar una agència de valoració pròpia. I després, tururut sant Ponç.

Ja fa molts anys que em vaig començar a dedicar a la informació econòmica, i per això sé que les coses s'han de mirar amb perspectiva. Oloro, i és possible que m'equivoqui, que tot l'enrenou a l'entorn de les caixes també busqui abaratir-les perquè algunes entitats exteriors se les quedin a preu de tot a cent. Passat un temps tindrem la sorpresa que ens diran que aquelles caixes que semblava que estaven per desballestar creixen a cor què vols. I uns mesos més tard començaran a donar beneficis. Aquesta tragicomèdia, amb altres actors, ja l'hem viscuda. Repassin la història de Banca Catalana, si no.