Les dues realitats

Els vells són analògics i els joves són digitals. Entremig hi ha els que poden triar: solen ser els més interessants perquè són els únics que viuen a la frontera dels dos mons, els únics també que tenen possibilitats de decidir i capacitat de fer decantar les coses. Però no tots decideixen. I molt pocs ho fan lliurement. Hi ha les modes i el que fan i diuen els altres: els influeix. I hi ha les situacions particulars, i hi ha els més grans, que encara manen i que també els influeixen, i hi ha, finalment, la seva mandra, els seus egoismes i les seves pors. És com això de Líbia: no tant com a Tunísia, ja ho sé, però els joves són digitals i han vist què passava a Tunis, què passava a Egipte i què passava a tants altres llocs del món musulmà. I han sortit al carrer pensant que ells també se'n sortirien. Qui és que ha dit que a vegades les coses no depenguin també d'un sol home? Recordin Franco, recordin Hitler, recordin Stalin i mirin ara Gaddafi. A Occident, només els vells més vells són analògics perquè els vells joves que ara manen són també digitals. I han trigat o estan trigant massa temps a decidir què han de fer davant del que ara en diuen “la fractura de Líbia”. Portes enfora, no ha defensat Gaddafi ningú. Portes enfora, però, tampoc ningú no ha pres una actitud valenta i decidida. Tot són declaracions d'intencions i moviments estratègics, proclames als diaris i reunions. (Ai, sí! Sobretot reunions, que tothom opini, no ens ho perdéssim). A Líbia, els joves digitals enragés topen amb el mur de bombes i sang de Gaddafi. A Occident, els amos progressistes de la paella on es couen tots els greixos del món aixequen muralles de retòrica virtual i diuen que contraataquen.