Aresbank, història de libis

Aresbank és un banc espanyol que té la seu al Paseo de la Castellana de Madrid. El capital pertany a una entitat pública de Líbia, d'un 99,9%. El director, que per cert és català, ha declarat que el banc no és de Gaddafi, i que no hi té béns. Ha oblidat dir que, en un
règim totalitari, tots els béns públics estan a la disposició del dictador. Els que vàrem viure el franquisme ho sabem molt bé. La història de l'Aresbank podria semblar divertida, però és vergonyosa. Fundat el 1975, en vida del general Franco, es va trobar embolicat en tota mena d'escàndols durant la dècada dels anys noranta. Els jutges madrilenys es van fer un tip de registrar la seu del banc, bé per empaitar els diners mai trobats de Luis Roldán –exdirector general de la Guàrdia Civil–, possibles operacions de tràfic d'armes, i els diners de Filesa –operació de finançament il·legal del PSOE–. No sé quin atractiu devia tenir aquell banc.

Però l'operació que m'interessa explicar és la de la compra per Aresbank, el 1984, del Banc Atlàntic, un banc català, ben conegut dels barcelonins pel seu gratacels a la Diagonal, al xamfrà amb el carrer Balmes, expropiat el 1983, conjuntament amb el conjunt de Rumasa. L'expropiació va ser una rucada i la privatització una potineria, tal com vaig dir la setmana passada. El banc va passar a estar sota el control del Patrimonio Nacional, entitat administrada pel fons de garantia de dipòsits (50% del Banc d'Espanya i 50% de la banca espanyola) i presidida per Juan Antonio Ruiz de Alda, el qual havia estat president de la intervinguda Banca Catalana en nom del mencionat fons de garantia. El govern espanyol, amb Felipe González a la presidència i Miguel Boyer com a ministre d'Hisenda, aprovà la venda del banc als àrabs, al 75% sobre el preu nominal de les accions, que era una autèntic regal. Boyer estava negociant aleshores contractes petroliers amb els països subministradors i li convenia tenir-los contents. Pocs dies abans de la resolució del Consell de Ministres a favor d'Aresbank, Ruiz de Alda va anar a Londres a visitar-los en una gestió que tothom interpretà com a prova que els havia ofert el banc en safata en nom del govern.

Els accionistes catalans del Banc Atlàntic, expropiats, protestaren i aconseguiren que el jutge declarés que el valor de les accions era del 174% i no del 75%, que era el que els havien pagat. Patrimonio Nacional –o sigui l'Estat– en pagà la diferència. Aquesta actuació suposà una plusvàlua de 700 milions de pessetes per als compradors, que aleshores eren els governs de Líbia i Kuwait. L'operació va resultar rodona per a ells, ja que l'any 2003 vengueren la totalitat del capital del Banc Atlàntic al Banc Sabadell per la bonica xifra de 1.500 milions d'euros.

No estic aixecant cap tapadora, ni descobrint un secret d'altes finances. Estic explicant un fet conegut, però no gaire airejat al seu moment. He pensat que seria bo recordar-lo en un moment en el qual tothom està d'acord en el fet què el coronel Gaddafi no és ni ha estat mai una persona honorable. I altres, tampoc.