Unitat per a què

Forjar un moviment amb projecció política, social, econòmica, sindical i cultural que centri la seva acció en la construcció d'un Estat propi com a objectiu a curt termini requereix unitat. Així ho insinua l'experiència seguida per d'altres comunitats nacionals que han assolit la independència i sembla que aquest és el camí que caldria també recórrer a Catalunya i als Països Catalans. L'obstacle amb el qual ara ens enfrontem, no obstant això, és que la invocació a la unitat que alguns sectors prediquen no es correspon a cap a estratègia independentista ni a l'enfortiment del moviment social que l'ha de propulsar.

Els anys que ERC podia haver esdevingut el motor polític d'aquest procés, els dirigents d'aquest partit, en un acte d'irresponsabilitat impropi en una formació d'alliberament nacional, es van estimar més reforçar l'ordre espanyol a través del PSC que teixir les complicitats necessàries per combatre aquest ordre. Va poder més la temptació d'alguns quadres republicans d'ocupar les parcel·les d'un poder que fins aleshores els havia estat esquiu que el plantejament d'un conflicte polític amb totes les incerteses que això hagués representat. La retòrica del govern d'esquerres, adobada amb una voluntat manifesta de desallotjar CiU de totes les administracions, no va aconseguir amagar als electors que a la cúpula d'ERC no hi havia cap altre full de ruta més enllà de continuar gestionant el sistema autonòmic. Va ser en el municipalisme on aquesta constatació va adquirir uns matisos encara més descarnats: tripartits liderats pel socialisme allà on es poguessin lligar, regidors republicans gestionant àrees de govern de ciutats catalanes com ho faria qualsevol polític autonomista (retribuïts amb les suculentes dietes d'assistència als plens i als consells d'administració de les empreses públiques municipals), participació en els consells comarcals i, el més feridor per a una sensibilitat sobiranista, el pacte amb els socialistes per accedir a les presidències de les diputacions provincials de Girona i de Lleida.

El model, doncs, sembla força allunyat de la idea de construir la independència des del teixit local, tot potenciant òrgans de representació de regidors sobiranistes i acumulant recursos humans i materials per precipitar la ruptura amb Espanya des dels municipis. No oblidem que, fins i tot el procés de les consultes populars d'aquests darrers anys, va començar a Arenys de Munt completament al marge d'ERC.

La direcció d'aquest partit, tot i el daltabaix electoral i la pèrdua del govern de la Generalitat, no ha canviat ni un mil·límetre ni el discurs, ni els dirigents, ni la pràctica política. Es continua apostant per una acció conjunta amb els partits autonomistes d'esquerres, com ho demostren les iniciatives legislatives que impulsen, van sempre a remolc de qualsevol gest autodeterminista que es plantegi des d'altres grups polítics o des de la societat civil, continuen aferrats al PSC en els diversos àmbits de poder local i a Barcelona, tot i no formar part del govern, han contribuït cada any a la governabilitat d'Hereu aprovant-li els pressupostos. Això sense esmentar l'espectacle denigrant que en aquests moments ofereixen alguns dels alts càrrecs republicans de l'anterior govern tot trucant a la porta dels partits autonomistes perquè els recol·loquin en alguna tasca que els permeti continuar vivint de l'administració pública amb unes retribucions similars a les que percebien quan dirigien el país, una mostra més que evidencia com les qüestions de subsistència personal, l'anhel de professionalitzar-se en l'exercici de l'activitat política, són pulsions de molta més intensitat que la voluntat d'enfortir el moviment col·lectiu que ens ha de portar a la plenitud nacional.

La unitat no es pot plantejar, doncs, sense coherència, sense integrar-se en una estratègia més àmplia, i encara menys per fer surar aquells que ja han demostrat a bastament la subordinació de l'ideal sobiranista a la gestió autonomista, una posició del tot lamentable quan, en connivència amb l'ordre espanyol, només es limita a assegurar un benestar personal incompatible amb els sacrificis que l'independentisme exigeix. I aquí arribem al cap del carrer, i és que l'ambició independentista que ja es palpa en la societat només tindrà la seva traducció política i, per tant, determinant per culminar el procés, quan l'actuació de les persones que la liderin sigui fermament conseqüent amb l'objectiu, quan les decisions adoptades tinguin sentit en el marc d'una acció col·lectiva clara i, sobretot, quan ningú no torni a cometre l'error de voler viure de l'independentisme mentre encara no siguem independents.

Cal desitjar que el proper cicle de creixement de l'independentisme polític no signifiqui una mala còpia de l'ordre autonomista i de dirigents que només aspiren a consolidar la seva posició mentre l'Estat propi queda difuminat en un horitzó d'un futur vaporós, sinó que expressi la determinació inflexible d'una avantguarda disposada a les més altes renúncies. Un dirigent d'un moviment d'emancipació nacional que ha bregat amb conflictes armats, empresonaments i terrorisme d'Estat deia, referint-se a les seves bases: “Amb tot el que els fem patir, no els podem enganyar”. A Catalunya, afortunadament, no ens hem d'enfrontar amb aquests reptes per assolir la independència, però això no justifica que, a la primera oportunitat, es traeixi la il·lusió de la gent.