Inestabilitat

Hi ha moltes criatures que aquests dies, veient les imatges del Japó –l'onada gegant, la destrucció, els tremolors– han preguntat, espantats, als seus pares, si això podia passar aquí, si ens podria passar a nosaltres. Potser algun adult també ha sentit aquesta basarda al fons del seu cor i no l'ha confessada en veu alta. Aquesta por cerval que provoca que la terra es mogui a sota nostre, que s'obrin les carreteres i engoleixin edificis o que el mar s'oblidi tot d'una de quins són els seus límits i comenci a tirar endavant, a ficar-se terra endins, emportant-se tot el que troba, cotxes, cases, persones.

Quin pànic, penses, veient els disciplinats japonesos fugint esverats de les oficines, sortint al carrer mirant enlaire per esquivar els projectils que cauen dels edificis, buscant un lloc obert i sabent que tampoc no serà segur del tot. Perquè quan la terra tremola, no hi ha refugi on amagar-se. Aquesta setmana, veient la tragèdia del Japó, he pensat que, precisament, un dels aprenentatges vitals més difícils és entendre que no hi ha res segur ni etern. Aprendre a conviure amb la inestabilitat o –el que de vegades és pitjor– amb l'amenaça de la inestabilitat. Saber que el sòl es pot esberlar a sota dels nostres peus. Acceptar que allò que sembla que ha de ser sempre així pot canviar sobtadament, en qüestió de segons. Assumir que la normalitat, allò que cadascú de nosaltres considera normalitat i que donem per descomptat, pot desaparèixer d'una bufada. La primera vegada que descobrim que la vida és inestable ens posaríem a plorar desconsoladament, sense fi, o arrencaríem a córrer sense pensar a aturar-nos mai, o xisclaríem una estona llarga sense control. Després, finalment, entenem que serà així, que no té remei, i acabem –i això és el més terrible– acostumant-nos-hi. Jo vaig descobrir que la terra podia obrir-se, que podia fer-se de nit a mig matí, que l'escalf que m'envoltava podia gelar-se tot d'una, quan només tenia vint anys i va morir el meu pare i, amb ell, la vida feliç que coneixia fins aleshores. Des d'aquell moment camino més arran del precipici, conscient de la inestabilitat.

Segur que cadascú dels que esteu llegint aquestes ratlles podeu recordar el moment exacte del vostre primer terratrèmol, el dia que el món es va fer una mica més inhòspit. El dia que vau conèixer la inestabilitat.