La insostenibilitat del progrés

La crisi nuclear al Japó provocada pel terratrèmol del divendres 11 de març i el tsunami que el va seguir, ha obert el debat de sempre sobre els perills d'haver-nos posat en mans de l'energia atòmica. El debat és oportú, tot i que difícilment resoldrà res. Si es planteja cada vegada que hi ha un incident en un reactor o una decisió a prendre, sigui la ubicació d'un cementiri de residus atòmics o l'allargament de la vida útil de les centrals nuclears, més encara s'haurà de revifar davant el que ja es considera com el segon accident més greu després del de Txernòbil.

Com en tots els debats, o gairebé, hi ha dos bàndols, els qui defensen l'energia nuclear i els qui la condemnen. Els arguments d'uns i altres es repeteixen des de fa dècades. Els moviments han estat imperceptibles. Els partidaris de l'energia atòmica consideren que és una energia neta, barata i segura, admeten la necessitat de revisar els protocols de seguretat i acaben advertint que, en qualsevol cas, no hi ha alternativa possible ni a curt ni a mitjà termini. Els contraris a l'energia atòmica argumenten diferentment, és clar; per a ells l'energia atòmica no és neta ni barata i encara menys segura, menystenen la capacitat dels protocols per a evitar catàstrofes com la de Txernòbil o la del Japó, amb més motiu ara que s'ha produït en un país com Déu mana, i contesten que si no hi ha energia alternativa a curt o mitjà termini és perquè no hi ha una política energètica que abordi la problemàtica seriosament i amb voluntat de canviar el model.

Però, plantejat en aquests termes, em sembla un debat estèril. Certament, poc o molt, la política energètica dels països occidentals s'ha anat movent: cada dia hi ha més parcs eòlics i plantes de plaques solars i s'estan fent avenços en l'automoció per a fabricar vehicles elèctrics. També des d'un punt de vista cultural hi ha moviments significatius: per no deixar el sector de l'automòbil, no és debades que la publicitat estigui avui molt més centrada en el consum reduït del vehicle i no pas, com passava fa uns anys, en les seves prestacions de velocitat i acceleració.

Tanmateix, si dic que em sembla un debat estèril és perquè el problema que tenim és el model de vida i no pas el model energètic. Probablement, d'aquí a uns anys, la font principal d'energia ja no serà el petroli, perquè és un bé escàs i molt car i perniciós per al medi ambient i la salut de tots. Al capdavall, no serà la primera vegada que la humanitat canvia una font energètica per una altra que li surt més a compte. Per tant, tampoc no és inimaginable que d'aquí a uns anys, dècades segurament, l'energia atòmica s'abandoni perquè hem trobat una manera alternativa de moure'ns, més econòmica i que no ens fa patir tant.

Ara: dubto molt que cap energia futura serveixi per a resoldre el problema de fons a què ens hem abocat. Perquè el que entenc que és insostenible és l'actual concepció del progrés. Que també em sembla irresoluble, almenys a escala global i col·lectiva. La qüestió són els barems que fem servir per a mesurar el progrés. Ho fem sense adonar-nos-en, en totes les activitats quotidianes, des de les més banals fins a les més serioses, de tan assumit com tenim que avançar vol dir tenir més possessions materials i més capacitat de consum que no pas van tenir els nostres pares i menys que les que haurien de tenir els nostres fills. El que és dramàtic és que hi hàgim compromès la noció d'èxit o la sensació de felicitat. Perquè no només els nivells actuals de consum són insostenibles en termes ecològics i econòmics, és que ho són en termes humanístics. La vida, vull dir viure, no hauria de ser aquesta competència forassenyada dels uns contra els altres i encara contra un mateix per tenir-ho tot i de seguida i al preu que sigui i com més millor, que ens porta inexorablement a un tot s'hi val suïcida.