Ens retallaran la cultura

Ens retallaran la cultura! Suposo que aquest crit d'alarma ha de traduir-se que el govern del país, i els municipals, estan decidits a cisar una part del pressupost que, fins avui, han dedicat a recolzar la creativitat i l'activitat cultural. Per sort, no crec que els governs encara tinguin la capacitat de “retallar la cultura”: allò que un elabora dia a dia quan surt al carrer i es relaciona amb la resta de la humanitat. Els governs, nacional, locals, han arribat a la conclusió que fins ara han dedicat un exagerat esforç econòmic a aquesta àrea de l'activitat ciutadana. Així que aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid (llegiu crisi) han decidit estalviar d'un sector (el món de la cultura) que –segons s'ha deduït– només mou un tant per cent molt baix de la població, i per tant un pot retallar els pressupostos en política cultural com es poden retallar uns quants volants d'un vestit de núvia; total qui trobarà a faltar uns volants de menys! Perquè és això el que, fins avui, i amb comptades excepcions, ha estat la política cultural dels nostres governs: una qüestió de volants, de francesilles, o de retallades. Programes a llarg abast? Programes d'integració de tota la societat a la cultura? Connais pas. Un exemple (entre cent): ¿què era més necessari, ara fa trenta anys, disposar d'un Teatre Nacional (amb majúscules, sisplau) “homologable” als de la resta de capitals europees, o posar en peu una xarxa de teatres municipals (amb les oportunes col·laboracions locals) on el teatre nacional (o sigui les companyies que treballen al país) fos una realitat diària? No dic que no tinguem el dret a posseir aquest Teatre Nacional. És clar que hi tenim dret, però resulta que no teníem possibilitats de mantenir la xarxa de teatres locals (que conformarien un teatre nacional) i alhora un Teatre Nacional (amb majúscules, sisplau). Partíem d'on partíem, i el punt de partença eren quaranta anys d'incúria, i fins d'animositat. Però, a l'hora d'emprendre una política cultural que partís de la realitat, es preferí partir del somni de la “Catalunya Gran”: Liceu, Teatre Nacional, Teatre Lliure, provincial... I ara, la crisi ens refrega pels morros que es va estirar més el braç que la màniga, o que es va invertir malament. I ara toca retallar. Per un cantó simplement retallar, i per l'altre proclamar: que “la cultura no és una despesa, és una inversió. La cultura és una font de riquesa econòmica i fa una important contribució al PIB”. De què estem parlant, de la cultura o de la indústria cultural? Per assegurar que la indústria cultural és tot això que es diu a la frase anterior, caldria primer assegurar-nos que posseïm una base creativa i productiva prou sòlida per fer-ho realitat; i d'això caldria que se n'asseguressin tant els governs com els creadors.

Al món de la cultura popular i l'activitat festiva (base de tota activitat cultural, fins i tot de l'elit –llegiu Brossa, visioneu Miro, Miralta, Barceló...–) ja fa temps que li arribà la retallada. I no és dolent, no, perquè la festa només té sentit cultural quan els celebrants se la paguen. Però mantinc un dubte, un dubte que fa anys que m'acompanya: ¿les substancials subvencions que Diputació i Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya, que dediquen cada any a patrocinar l'anomenada Feria d'Abril de Barcelona, celebració dedicada essencialment a gaudir de la ingesta de finos i pescadito, delectant-se amb els hits (el 90 per cent enllaunats) de la canción española (el flamenc hi és una rara avis), i el resultat econòmic dels quals repercuteixen en les caixes dels organitzadors, la FECAC; aquesta festa per trobar-se i fer-se uns finos (costum a recomanar), enguany també serà “ajudada” amb els pressupostos de les tres entitats? ¿O es decidirà que finos, pescaditos i hits, se'ls pagui qui els consumeixi, i que si resulten massa cars reclamin a qui se'n lucra? Aquestes tres entitats “ajudadores” ja tenen preparades les estisores en proporció convenient?