Frivolitat i violació

Pre­ci­sa­ment el 8 de març els dia­ris duien dues notícies que afec­ten la con­dició feme­nina: era el dia de la dona tre­ba­lla­dora –femi­nisme, rei­vin­di­cació, par­ti­ci­pació, res­pecte...–, i era el dia que s'esbot­zava la notícia de la falsa vio­lació de la noia olo­tina, afer pel cap baix frívol, però par­ti­cu­lar­ment nega­tiu pel que fa a la lluita de dones i homes con­tra la violència sexual. No hem de dir res –no n'hem de fer res– de qui juga a fer de puta fins al coit; tam­poc de qui troba gust que hi jugui la seva pare­lla; ni tan sols con­si­de­ra­rem els efec­tes nega­tius que l'epi­sodi pot cau­sar a la vila eterna. Només posem en relleu el flac favor que la jove de la Gar­rotxa, amb la falsa i irres­pon­sa­ble acu­sació d'haver estat vio­lada, ha fet a les dones en gene­ral. Perquè cert és que hi ha vio­la­ci­ons bru­tals, con­dem­na­bles sense pal·lia­tius; però també ho és que es pro­du­ei­xen mol­tes situ­a­ci­ons ambigües en què es fa molt difícil con­cre­tar en quin punt la diguem-ne acti­vi­tat sexual deixa de ser con­sen­tida i comença a ser refu­sada, i que deu haver pro­vo­cat –alguna dona se n'ha apro­fi­tat– la con­demna injusta d'algun home –i també alguna vio­lació judi­ci­al­ment no atesa. Vaja: quan encara és prou vigent el tòpic “quan una dona diu no de fet vol dir sí”, etcètera, par­ti­cu­lar­ment una uni­ver­sitària no hau­ria de con­tri­buir a sem­brar (més) con­fusió sobre aquest aspecte tan deli­cat de les rela­ci­ons entre homes i dones.