Gaddafi i nosaltres

“Han sigut uns moments de somni; ara ens hem de preparar per al malson dels pròxims dies”. Així s'explicava un dels opositors a Gaddafi a l'enviat especial de TV3 a Tubruq poques hores després que el Consell de Seguretat de l'ONU aprovés la resolució que permet la intervenció internacional a Líbia. És tan llarga la llista de deslleialtats i comportaments vergonyants que Occident ha tingut amb els ciutadans que han lluitat per la llibertat en tants racons del món –i que després han estat abandonats cruelment a la seva sort!–... Els que hauríem de sentir-nos vivint un somni som nosaltres, els occidentals, que per una vegada som coherents i prenem la decisió més sensata. La menys injusta. Encara que sigui amb retard. I encara que sigui per compensar un error nostre i només nostre de no fa tants anys (els que hem venut material militar a Gaddafi no podem quedar-nos aturats veient com l'utilitza impunement contra la seva població i, a la vegada, prohibir-nos a nosaltres mateixos facilitar a l'oposició les mateixes armes). I encara que ens hàgim de menjar amb patates totes les fotografies dels nostres líders amb Gaddafi: somriures còmplices, contractes d'explotació de petroli, comissions per pagar campanyes electorals... En aquests moments, la comunitat internacional no té més remei que involucrar-se en el que està passant a Líbia. Moralment, no hi ha una altra sortida. Però és que estratègicament la inacció seria també un error de conseqüències massa greus.

Les fitxes de dòmino que estan caient en el món àrab són la més gran oportunitat en una generació de canviar la relació entre els musulmans i Occident. Barack Obama ho va entendre des del primer moment a Tunísia, i va actuar en conseqüència a Egipte i ara a Líbia. Alguns aparells diplomàtics més tradicionals encara no ho han entès. La mateixa Hillary Clinton no veia bé deixar caure Mubàrak a Egipte; París no va entendre que els carrers de Tunis, a la seva excolònia, vivien el seu propi Maig del 68; ara, Alemanya no entén que intervenir a Líbia no té res a veure amb la guerra de l'Iraq del 2003. El guió de la història dels segle XXI s'escriu cada cop més ràpidament, i alguns no són prou àgils encara per reaccionar-hi. Ahir en aquestes pàgines ho preguntava Josep Maria Solé i Sabaté: “Què cal fer a Líbia?”. El seu dubte –una barreja d'anhels per una justícia global i prevencions contra les intervencions internacionals il·legals– és el que tenim els ciutadans europeus del carrer. Però els nostres líders haurien d'actuar en conseqüència amb el que han fet aprovar a l'ONU: i ho han de fer perquè ens convé estratègicament.

Si Bush, Blair i companyia van fer servir Gaddafi per justificar la seva retòrica equivocada que hi havia el moro bo que abandonava plans nuclears i lluitava contra a Al-Qaida, mentre s'atacava els moros dolents Saddam Hussein i Mahmoud Ahmadinejad, ara Obama pretén canviar les normes de relació amb el món àrab. Superant el capítol de l'Iraq, deixant de banda l'amenaça latent de l'Iran i aprofitant la feblesa momentània d'Al-Qaida. Obama vol que els Estats Units estiguin al costat de les revoltes democràtiques al Magrib i, de retruc, que aquests canvis afectin també la península Aràbiga i, si pot ser, l'Iran. El moviment de fitxes inclourà, necessàriament, Israel i els palestins. Però per això ha de guardar la distància justa amb les oposicions internes en cadascun d'aquests països perquè no siguin acusades d'agents estrangers pels seus règims. Però a la vegada ha de deixar clar que està disposat a reconèixer ràpidament els nous governs, encara que sigui a canvi de sacrificar el sàtrapa que durant dècades ha servit els interessos occidentals més que els dels seus propis ciutadans. Els temps estan canviant, i el que era acceptable fa uns anys ja no ho és avui. Qui està més preocupant llegint els titulars de premsa aquest cap de setmana no són només els partidaris de Gaddafi a Líbia, sinó la família dirigent de Bahrain, els prínceps de l'Aràbia Saudita, el rei del Marroc, el president de Síria i Mahmoud Ahmadinejad. No és que tots aquests autòcrates hagin de caure tan sols per l'efecte contagi de Líbia. Però sí que han entès el missatge de Washington: les protestes al carrer han de ser escoltades, com a mínim per introduir reformes d'obertura a l'interior de règims que fa tan sols tres mesos crèiem que eren incompatibles amb la democràcia. No és clar que, després, aquests relleus democràtics s'acabin consolidant. Però els occidentals no podem ser percebuts com un problema per als que es revolten als carrers. La connivència amb els dictadors ha assegurat a Occident el proveïment de petroli i gas, però també ha propiciat el naixement d'Al-Qaida. No podem tornar a caure en el mateix error tan ràpidament.