Sisme de magnitud global
Ja hem tractat en diverses ocasions dels efectes que poden tenir a la nostra terra els aletejos de les ales d'una papallona als antípodes. Però, ara, el que ha succeït no és el simple aleteig d'un lepidòpter, ni tan sols d'un miler, mar enllà, sinó un moviment sísmic de màxima potència en l'escala de Richter.
El sisme de què parlem va tenir l'epicentre en els dominis d'un de tants sàtrapes que la revista Time publica en inventaris de 10 i que sol incloure, entre altres: Hosni Mubàrak: el president del Iemen, Abdullah Saleh; el líder nord-coreà, Kim Jong-il; el president de l'Iran, Mahmud Ahmadinejad; el president del Sudan, Al-Bashir; el líder de Zimbabwe, Mugabe; el president d'Algèria, Buteflika; el rei de l'Aràbia Saudita, Abdul·là; el bielorús Aleksander Lukaixenko; el tadjik Emomalii Rahmon, i altres habituals al rànquing dels vilans mundials com el líder libi Muammar al-Gaddafi.
D'acord amb la llista de dolents oficials, la reflexió que ens plantegem és que, tot i que ara per ara les mirades estan posades al Magrib, Egipte i tot el Pròxim Orient, seria bo no perdre de vista els distingits per Time de la zona islàmica d'Àsia, perquè sembla que aquest tipus de sicofantes no se saben distreure sense fer sang als altres... i, francament, això s'assembla, cada vegada més, a un nou big bang que esperem que doni lloc a un nou univers més democràtic i no a tot al contrari.
De moment, l'embolic ha començat amb la revolta popular tunisiana que després de moltes tribulacions, per fi, va fer sortir per cames el seu president Ben Ali (però no amb les mans buides). El govern suposadament encarregat d'arreglar el caos va ser assumit de manera interina (va prendre possessió el 14 de gener i, sàviament, al nostre parer, va dimitir el 27 de febrer) pel que va ser primer ministre, Mohammad Ghanuchi, és a dir, un membre de la colla de Ben Ali, i, per tant, refutat també pel poble (i no només pels que surten al carrer, sinó fins i tot per tots els que deixen anar perles “tirant la pedra i amagant la mà” emparats en el més que incert anonimat de Facebook). L'altra versió del tema, la de Ghanuchi, és ben diferent, ja que assegura que no fuig de les seves responsabilitats, sinó que actua pel bé de Tunísia, del seu futur i de la seva revolució, i li passa el testimoni a Fuad Mebaza... I veurem quant triga aquest a agafar un avió amb rumb desconegut (o no tant, que és sabut que algun dels nostres països veïns més propers sempre han estat molt hospitalaris amb els que arriben amb la bossa que sona... i, a més, ja ho va suggerir Humphrey Bogart des de Casablanca: “We'll always have Paris!”), si és que quan llegeixin aquestes línies que ara escrivim no ho ha fet ja...
Però, no es PensIn, entre tants morts i destrosses, el bo és que, segons diuen els líders d'aquesta convulsió, hi ha unes demandes que han guiat la revolució: la recerca de democràcia, llibertat, eleccions lliures i divisió legal de poders. Però el que sembla que no tenen molt clar és que la situació no esdevingui un cataclisme més temible que una tempesta d'estiu sobre un camp de blat.
Després de Tunísia els va tocar a Egipte, al Iemen i a Líbia, governada des de fa més de 40 anys per l'estrafolari coronel Gaddafi amb un sòlid usdefruit del poder recolzat per diversos sequaços, entre ells alguns dels seus fills. Donada la mentalitat, si és que en té, del coronel Gaddafi (amb més medalles que pit), ja se sabia per endavant que hi hauria una reacció sagnant contra el que sigui o qui sigui, de la qual l'invicte coronel sortirà com si res, perquè, segons ha manifestat algun dels seus sequaços, el líder només necessita tres hores per recollir estris i anar a terres millors. D'altra banda, ens comenten fonts ben informades que a la recambra estan esperant els projectils d'Algèria (on, de moment, posen com a excusa per no sumar-se al moviment immediatament el cruel record del milió i mig d'algerians i algerianes caiguts en la seva última lluita –1954-1962– per la independència), el Marroc, Jordània, el Líban (on es registren ja moviments incòmodes), l'Iran, Síria, l'Aràbia Saudita, el Sudan, Corea del Nord, Bielorússia, el Tadjikistan... o alguns de més llunyans com Indonèsia. Les estadístiques poblacionals més fiables, aportades per les Nacions Unides, registren una majoria musulmana (86,1%), és a dir, més o menys, 204.536.028 persones, que Déu n'hi do si els agafa per unir-se a la marxa!
Per si de cas, en aquests indrets ja comencem a posar la barba a remullar i el govern està prenent mesures per si de cas... De moment, per estalviar combustible i tractar al menys possible amb Gaddafi (l'amo de la clau dels oleoductes que ens proveeixen majoritàriament petroli), s'ha adoptat una reducció de la velocitat màxima en autopistes i autovies. Però, no es preocupin vostès, aquí no sortirem al carrer a protestar, ens quedarem plorant desconsoladament a casa nostra, i això el que en tingui.
A més, buscANT BUSCANT entre els països musulmans, el president ha trobat un emirat petit, tranquil·let (aliat lleial dels Estats Units) i amb un xeic amb ganes de gastar-se els petrodòlars a Espanya. Benvingut Mr. Hamad bin Khalifa Al-Thani!
