sempre guanyen els mateixos.
frederic porta
Els «éssers superiors» mai es resignen
Ja ho sabem, però no ho assumim: el Barça altera l'ordre natural d'aquest Estat. Ha de manar el PP i guanyar el Madrid. La resta és designi del maligne. Res no és casual. Ni el relleu d'un director de diari per ser incapaç d'aconseguir l'objectiu esmentat dues línies més amunt, ni la insistència del president i el tècnic del Barcelona que no s'oblidin les calúmnies, ara que tothom perd la memòria en minuts. Cal pressionar els rectors del Barça perquè arribin fins al final als tribunals de justícia, exigint responsabilitats. Sabem per un allau d'evidències el temps que fa que són en el complot de la desestabilització. Qui finalment ho aconsegueixi, obtindrà un magnífic triomf davant l'ésser superior, dominador dels fils de la trama. I serà recompensat. Per a ells, part del quart poder resulta només la força de mercenaris més disposada a l'atac en primera línia, baioneta calada per al cos a cos, com si la seva missió fos sagrada.
En el cas del dopatge es tractava d'organitzar-la ben grossa. El soldat de fortuna, abans fanàtic blanc que cronista, es va empassar el gripau preparat. Poca volada, gens d'enteniment. Ni va calcular, ni contrastar. Sense proves, ni desig de demanar-les. Tret instantani al peu, perquè tenia l'altura d'un campanar. Tal com la deia per antena, va notar l'efecte: sol com un mussol. Sense fama, cap cop a l'esquena, ningú va seguir amb la calúmnia. Tothom va amagar el cap i la font, és clar, es va assecar de cop. Tampoc va sortir immediatament l'al·ludit Madrid en públic comunitat a dir que ell no vol protagonitzar rumors, ni desitja taques d'aquest gruix contra la institució. A corre-cuita, ho va resoldre amb una trucada presidencial de tràmit i un bell gest de solidaritat humana cap a Abidal. Van creure que així taparien l'olla de pressió generada, el tir per la culata. Quan passi l'efecte, però, tornaran a la càrrega perquè els éssers superiors mai no es resignen. Ho viuen com una guerra en què tot s'hi val i no hi ha res prohibit per una convenció de Ginebra, pels escrúpols i els principis més elementals de convivència i respecte. Tot s'hi val per tornar les aigües a la seva llera. L'única que entenen. De vegades, resulten tan maquiavèl·lics que fan venir esgarrifances d'imaginar quina pot ser la propera. I això diuen que és esport?