Del ‘soft power' català

Uns anys abans de la victòria electoral d'Obama, el professor de Harvard Joseph Nye definia en un llibre allò que entenia per soft power. Ara aquell llibre (Soft power: the means to success in world politics, 2004) i el concepte són utilitzats i debatuts usualment entre analistes i polítics d'arreu del món. En resum, la idea nuclear del politicòleg és simple. En el món de les relacions internacionals entre estats, sobretot en aquesta fase aguda de globalització, hi ha dos tipus de poder fort i coactiu (hard power): el poder de les armes i el de les sancions econòmiques. Tanmateix, emergeix en l'esfera internacional un nou poder de les nacions (soft: suau, feble) que pretén assolir també, i de fet ho aconsegueix, canvis de conducta en els altres per procediments no basats ni en la força militar ni en l'econòmica. Nye defineix aquest tercer poder com l'habilitat de les nacions d'usar un capital moral i cultural per persuadir i atraure els altres.

Aquesta idea, que en general s'aplica a les relacions entre estats, resulta d'un interès indubtable per a les nacions sense Estat, com Catalunya i els països catalans, el Quebec, Escòcia, Txetxènia, el Kurdistan o el Tibet, per citar alguns casos més significatius. Ofereix una perspectiva explicativa de les potencialitats d'una comunitat nacional en l'esfera internacional i dóna eines per establir estratègies i programes d'actuació amb vista al reconeixement i a l'acceptació internacionals de la pròpia diferència. De fet, aquesta ha estat la via seguida per bona part de les noves nacions europees que han arribat recentment a la sobirania de forma pacífica.

En el cas de la nació catalana, podem assegurar que estem utilitzant aquestes habilitats per fer canviar els altres en el sentit del reconeixement de la nostra nació? D'entrada, cal concedir que hem fracassat en una qüestió fonamental: el reconeixement pels estats implicats i pel conjunt d'Europa de la unitat de la nació en els seus territoris històrics. Ara bé, la perspectiva d'usar estratègicament el potencial nacional català en l'àmbit internacional obre un suggestiu camp d'acció. Primer perquè es tracta d'un autèntic poder amb què cal comptar avui. I segon, perquè aquest poder, a diferència dels recursos del hard power, està a l'abast de tothom: qualsevol membre de la comunitat nacional, sigui on sigui, faci el que faci, pot esdevenir un activista.

En aquest sentit, seria bo d'identificar i avaluar els nuclis del capital moral i cultural català que són recursos de poder i d'influència. A títol d'inventari a desenvolupar, voldria proposar un primer llistat de sis nuclis de soft power català especialment pertinents. Primer, la llengua, creació col·lectiva i patrimoni immaterial únic, que objectiva la diferència i la iguala amb la resta de llengües nacionals, com pregonava Fabra.

Segon, la història de la nació amb les seves institucions d'autogovern, que fan del cas català, com recordava Pau Casals davant Nacions Unides, un cas primigeni a Europa de pau i democràcia.

Tercer, la cultura de marca catalana, amb tota la rica varietat de creacions i gèneres, de Ramon Llull i Ausiàs March a Pa negre.

Quart, Barcelona, la primera capital, símbol d'un país i d'una història complexa de revolucions i de projectes cosmopolites, síntesi del vell i del nou, lloc d'acollida i de connexió amb el món.

Cinquè, el Barça i el seu entorn, amb la Masia, Pep Guardiola i els tres candidats a la Pilota d'Or 2010 com a ambaixadors mundials d'uns valors i un estil de joc i de vida singulars.

I sisè, TV3, la televisió nacional que malda per ser-ho, i que és de fet l'únic gran referent mediàtic general del país per a nacionals i no nacionals.

No cal dir que aquests nuclis més densos de poder català soft s'integren en un mapa en xarxa d'infinits altres nuclis que actuen en circuits d'influència determinants en el món global, com són el ciberespai, els fòrums polítics, la universitat, els fluxos migratoris o el turisme.