A la cua

En els últims mesos hi ha hagut una sèrie d'indicadors que assenyalaven una millora de la posició internacional de l'Estat espanyol. Sarkozy va deixar a Rodríguez Zapatero una cadira que li sobrava a les reunions del G-20 a Washington, Brown el va convidar a la trobada del mateix grup a Londres, ara Berlusconi el convida a la cimera italiana del G-8 (el grup dels estats presumptament més influents del món)... Tot és un miratge, perquè malgrat això l'Estat espanyol continua a la cua del rànquing de països amb requesta, segons l'indicador més fiable, que no és el de la taxa d'atur sinó un altre que casualment assenyala el mateix desastre: el festival d'Eurovisió. El millor politòleg hispànic, José Luis Uribarri, la va encertar en el que els ignorants qualifiquen de travessa eurovisiva, però en realitat és un exercici prospectiu de sentit comú: guanyarà Noruega i Soraya quedarà en una posició molt discreta. Ho deia perquè sap que això d'Eurovisión no va de lletres i músiques sinó de política internacional, que per alguna cosa té un sistema de presa de decisions més complicat que els de la Unió Europea; tant si hagués actuat Soraya com Miguel Ángel Moratinos, el resultat hauria esta el mateix, perquè un any rere l'altre aquest festival indica l'statu quo internacional. Si dels 42 estats que participen només et donen algun vot Andorra, Portugal, Suïssa i Grècia, fes-ne via, de reformular l'Aliança de Civilitzacions, perquè et tenen per ningú. Què falla en la diplomàcia espanyola quan no et voten ni els que et conviden a sopars de gala, mentre intercanvien vots els que fins fa quatre dies s'exterminaven als Balcans? Per continuar així, val més que es retirin, com va fer Itàlia. Serien igualment menyspreats, però s'estalviarien haver de muntar una horterada per a res.