L'esport també és país i cultura

Mentre veia diumenge el partit del DKV Joventut a la pista del Lagun Aro, pensava en el salt qualitatiu que el bàsquet ha fet al País Basc en l'última dècada. Tres capitals i tres clubs, un dels quals, el Baskonia, instal·lat en l'elit europea; un altre, el Bilbao, en clara línia de creixement, i el tercer, el Guipúscoa, consolidant-se en l'ACB i amb l'ambició de mirar amunt. No es pot dir que els clubs de Bilbao i Sant Sebastià hagin sortit del no res perquè són ciutats on el bàsquet ja tenia tradició, però no fa pas tants anys parlar de l'esport de la cistella al País Basc era fer-ho només de Vitòria, mentre que avui és fer-ho d'una situació d'igualtat en nombre de clubs amb el bàsquet català, que tampoc fa pas tant tenia cinc equips –i n'havien estat més– en la lliga. Cap dels tres equips bascos ha crescut amb un projecte de planter, sinó amb l'ajut generós de les institucions públiques, que inverteixen en esport fins i tot en temps de crisi. Són coses que es poden fer quan es té concert econòmic, i que són inabastables quan cada any veus com del teu país marxa una carretada de milions d'euros. Quan es parla de diners públics i esport, sempre hi ha qui té a punt l'argument que l'esport només hauria de viure del que genera, taquillatge, publicitat i para de comptar, perquè pels drets de televisió de tot el que no són grans circs mundials no se'n paga ni cinc. Aquests dies, el món de la cultura fa sentir la seva veu contra les retallades de subvencions que faran que molts projectes es quedin al calaix. M'afegeixo al clam, però no sense constatar que també del cinema, el teatre, els museus i la música es podria dir que haurien de viure només del que generen. Celebro que estigui assumit que la cultura fa país, i celebraré que algun dia s'entengui l'esport com un valor públic a preservar, començant pels molts clubs històrics que passen angúnies. Perquè aquí, a diferència d'altres indrets, com el País Basc, fa temps que no neix res de nou.