Revolucions pendents
Sorpresos, inquiets o esperançats assistim als moviments populars que sacsegen el Magrib i el Pròxim Orient. Costa d'entendre el que, inesperadament, està passant en territoris que es caracteritzaven per la mansuetud de poblacions resignades en aparença a la seva sort, i per l'estabilitat fèrria imposada per velles dictadures.
La primera mesura per tractar de comprendre la realitat és utilitzar les paraules adequades per descriure-la. L'ús abusiu d'estereotips, tòpics, prejudicis i d'altres qualificatius ideològics ha deformat la percepció que tenim de la humanitat constituïda per més de 1.300 milions d'individus, molts dels quals habiten a les fronteres d'Europa, d'altres són conciutadans nostres en països europeus. Deixant ara a banda si les poblacions dels territoris que s'estenen des del nord d'Àfrica fins al Pakistan, passant per Turquia, l'Iraq i l'Iran, s'han de denominar món àrab o món musulmà –sembla més ajustat món musulmà, perquè ni la llengua ni les ètnies àrabs són dominants en totes les regions i, en canvi, sí que és comuna a les diverses societats la forta impregnació religiosa o cultural musulmana–, la qüestió urgent és poder definir aquells moviments populars. ¿Són revoltes, insurreccions o revolucions? I el que siguin, ¿serà efímer o profund? Probablement les evolucions seran diferents, però en l'estat actual de la situació resulta més apropiat parlar de revoltes a seques, en el sentit d'alçaments pacífics contra l'autoritat establerta. Encara no són revoltes democràtiques, car la democràcia a tot estirar estaria en procés tentinejant de construcció. En el cas de Líbia la contumàcia criminal en la repressió del clan Gaddafi ha convertit la revolta pacífica en una insurrecció armada i ha obligat a una intervenció militar exterior de resultats incerts.
Ni a Tunísia ni a Egipte, on els dictadors més que no pas els règims han estat derrocats, no hi ha hagut una revolució, que hauria estat un canvi en profunditat, global i dràstic. La revolució no solament significa –d'acord amb l'encertada definició de l'Enciclopèdia Catalana– la substitució en el poder d'un grup de persones per un altre, sinó que introdueix un nou sistema de valors vinculat a una ideologia i a un projecte de societat radicalment diferent de l'ordre anterior. Potser s'arribi en aquest punt o potser els moviments s'estronquin i tot segueixi més o menys igual, tutelada la situació per l'exèrcit. De moment, només ens podem fer preguntes i avançar respostes vacil·lants. ¿És exportable el model occidental de democràcia a societats de cultures diferents a les occidentals i que tenen pendents revolucions culturals i socials que han estat la base de les democràcies occidentals, com ara la submissió de l'Església i l'exèrcit al poder civil, l'emancipació de les dones, les llibertats de pensament, consciència, religió, expressió, informació, associació...?¿És factible que les societats musulmanes trobin una via pròpia a la democràcia?
Dues respostes oposades emanen de la impregnació musulmana. D'una banda, no hi ha res implícitament contradictori entre l'islam i la democràcia; fins i tot determinats codis ètics de l'Alcorà aportarien un sòlid suport a una democràcia social. De l'altra banda, una rígida i estesa interpretació de l'Alcorà estableix una insalvable incompatibilitat: en l'islam la sobirania pertany a Déu i en la democràcia, al poble.
La gran massa de la joventut és l'única l'esperança. Els joves han estat al capdavant de l'alçament pacífic o insurreccional. Gràcies a les noves tecnologies, a les antenes parabòliques i a la narració dels emigrats, la joventut de les societats musulmanes ha albirat un món de llibertats i de béns materials, que els és negat de mala manera als seus països. Volen participar d'aquest món i s'han alçat contra el poder polític que els barra el pas, però encara no contra els poders socials que els marginen. Aquesta joventut no acceptarà haver d'escollir entre autocràcia i teocràcia, dues variants de la privació de llibertats. Per això es veuran fatalment empesos a intentar construir una democràcia genuïna o hauran de retornar al passat. Queda per veure si la revolució democràtica podria subsumir totes les revolucions pendents que porten a la modernitat cultural, que és més difícil d'assolir que la modernitat tecnològica.
