De què parlem quan parlem de mentides?

Suposo que caldria la intervenció d'un psicòleg especialitzat en polítics per valorar si Zapatero menteix compulsivament o simplement ens enganya per estratègia o per candor. Quan va arribar a la presidència del govern de Madrid va ser rebut com un heroi. La comparació amb Aznar el presentava com un home moderat d'una educació exquisida. Els problemes van arribar en la praxi, agafant la terminologia adequada. Zapatero va complir la promesa d'abandonar l'Iraq, però va traslladar les tropes a l'Afganistan, en missió de pau segons les seves reiterades declaracions. No sé a quina missió de pau es referia perquè els combats a l'Afganistan són constants i els soldats enviats parlen de guerra total, amb combats diaris. Un amic destinat allà m'explica que fins i tot després de donar menjar o xocolata als nens afganesos, quan marxen amb els blindats els nens els llencen pedres.

El “no a la guerra”, que tant va repetir Zapatero, s'ha convertit en un sí, digui el que digui. Al nostre home li ha faltat temps per enredar-nos en una nova aventura de proporcions inimaginables a Líbia. Primer no va voler parlar amb Gaddafi per telèfon i ara perd el cul per oferir-se a repartir democràcia a base de Tomahawk, cadascun dels quals val un milió d'euros. Suposo que és la seva peculiar manera d'interpretar la pau repartint bombes, però no sé què se'ns ha perdut en un conflicte amb un dictador, que no és menys absolutista que els de l'Aràbia Saudita, Qatar i la Xina, rebuts per les nostres autoritats amb reverència. La Internacional Socialista té un gran llistat de mentiders crònics. Només cal recordar les connexions mafioses que tenia l'italià Bettino Craxi, les bombes de destrucció massiva que buscava Tony Blair, el pacifista israelià Shimon Peres i el precedent de Felipe González, que recupera la memòria dels GAL. El que no sap la població és que Gaddafi, com el tunisià Ben Ali i l'egipci Mubàrak, també formaven part de la Internacional Socialista. Una vergonya!