Planificar o fracassar

És un principi reconegut que tot projecte científic, tècnic, econòmic, social o polític necessita de manera essencial i inevitable una planificació. Planificar és preveure, definir com es farà el projecte, concretar el seguit d'accions per aconseguir l'objectiu, saber de quins recursos es disposarà, quin ús se'n farà i quin serà el camí alternatiu si el bàsic deixa de ser possible. Planificar és, en essència, definir el com, que és tan important com definir el què, és a dir, fixar la manera de com aconseguir l'objectiu. Aquesta planificació, si és inexistent o insuficient, té conseqüències greus, sovint nefastes, per als projectes que una vegada iniciats no se sap com acabar.

És cert que Gaddafi és un dictador que ha esclavitzar el seu poble, que ha utilitzat la mort i el xantatge per aconseguir uns objectius poc clars, tret del seu propi benefici, que han anat canviant amb els anys amb resultat nul per al seu país i els seus compatriotes. Però llançar una guerra en defensa d'una facció que justificadament es rebel·la contra l'agressor sense saber què es farà després dels atacs inicials, és a dir, si se'ls armarà perquè pugin sostenir la guerra i vèncer l'adversari o si s'ampliarà la guerra envaint el país, és arriscat. No es pot limitar la guerra als atacs aeris que no destruiran l'adversari ni evitaran el control de Gaddafi sobre una part de Líbia. Mantenir un conflicte obert que perduri en el temps és insostenible política, econòmica i geoestratègicament.

Malgrat que l'estratègia es defineix i no s'explica i la tàctica és dur a terme fent pensar a l'adversari que es farà el contrari del que realment es vol fer, no sembla aventurat pensar que la guerra s'ha iniciat sense planificació i amb precipitació just abans de l'aniquilació per part de Gaddafi del bàndol rebel i un cop aconseguida amb extrema dificultat la resolució de l'ONU que la justifica. Però, i ara què farà la coalició? Com mantindrà la lleialtat de la Unió Àrab i el suport dels països de la zona? Com defensarà els rebels si encara no es té clar si es vol aniquilar els agressors? Com evitar la partició tribal del país? Si una cosa ha quedat clara en guerres desiguals com aquesta –Vietnam, l'Iraq, Afganistan, Bòsnia i Rwanda en són exemples– és que la prolongació del conflicte en dificulta la resolució. L'exemple d'Iraq és rellevant i alliçonador. Els EUA envaeixen el país el 2003 i aconsegueixen una ràpida victòria militar. Es dissol l'exèrcit iraquià i l'administració pública del partit Baas que recolzava el poder de Saddam Hussein. Però aquí comencen els problemes perquè els EUA, que arrasen el país militar, política i socialment, no tenen cap pla de com pacificar-lo i de com impulsar un govern democràtic que faci conviure dos grups religiosos enfrontats –xiïtes i sunnites–, dos grups ètnics rivals –àrabs i kurds– i eliminar un conflicte de poder entre govern central i províncies... La situació es degrada amb actes terroristes permanents i baixes civils i militars a milers i arriba fins a l'extrem de la guerra civil, el 2006, la qual cosa dóna lloc al reforçament de les forces americanes amb 30.000 soldats més el 2007. És llavors quan comença una política planificada de contenció del conflicte i de protecció activa de la població, més que de repressió de la insurrecció. L'estratègia de l'exèrcit americà canvia i en lloc d'estar en bases segures és traslladat a les àrees de conflicte per fer visible que el seu objectiu no és combatre els iraquians i ocupar el territori sinó protegir la població civil.

Les tropes americanes ajuden la comunitat sunnita contra els atacs d'Al- Qaida, que vol imposar una llei islàmica de rigorositat extrema contra la qual aquests es rebel·len i produeix un enfrontament armat. Els sunnites comencen a percebre que el problema pot ser més el poder xiïta, és a dir l'Iran, que les forces expedicionàries americanes, si continuen la guerra en solitari amb Al-Qaida. Quan els xiïtes s'aperceben de la guerra iniciada entre sunnites i l'Al-Qaida, que també els afecta a ells, comencen a reprimir les bandes armades xiïtes que mantenien una guerra oberta amb els sunnites fins a l'extrem que el govern iraquià, per bé que feble, té la força suficient d'iniciar una repressió contra Al-Sadr, líder d'aquelles, i això redueix la intensitat del conflicte entre sunnites i xiïtes. El 2008 els problemes s'estabilitzen i guanya legitimitat el govern iraquià que ha estat capaç de moderar la guerra civil entre sunnites i xiïtes. El pacte per establir la col·laboració entre el Peshmerga, policia kurda, l'ISF, força militar iraquiana, i l'exèrcit dels EUA anul·la un conflicte amb els kurds que començava a complicar-se. L'Iraq passa de ser un país sense estat a un país amb un estat precari.

Els dos acords signats entre el govern iraquià i els EUA per definir l'estatus de les forces americanes que passen d'invasores a col·laboradores del govern, al qual se li concedeix autoritat sobre aquelles, i de com es fa el transferiment de control des de les tropes americanes a les iraquianes, obren un procés en què aquelles deixen progressivament el territori als iraquians i permeten visualitzar la retirada de l'exèrcit americà.

Això deixa en 50.000 soldats el cos expedicionari l'agost del 2010 i porta a la celebració d'eleccions amb alta participació que dóna un govern democràtic, la creació del qual no és fàcil perquè els dos partits majoritaris pràcticament empatats en escons però de suport considerablement transversal, malgrat que un és majoritàriament sunnita, Iraqiya Party, i l'altre xiïta, Dawa Party, triguen nou mesos a fer un govern de coalició que és el que des de final del 2010 governa el país.

La història de l'Iraq és una referència perquè des dels errors inicials de la invasió del país feta sense pla i full de ruta han calgut vuit anys per arribar a una certa estabilització del conflicte retornant progressivament el poder als iraquians i establint un règim raonablement democràtic. La coalició que ha iniciat la guerra a Líbia està disposada a fer l'esforç, emprar el temps, invertir els recursos i patir les baixes que estan sent necessàries a l'Iraq per pacificar Líbia? Si no és el cas s'ha de concloure que la guerra iniciada obre un conflicte nou que no necessàriament contribuirà a resoldre l'actual.

La manca de planificació malmet l'esforç fet per solucionar els problemes que un mateix genera i pot portar finalment al fracàs. És sempre necessari conèixer les conseqüències que poden tenir els propis actes. De tan senzill que és formular-ho, sembla impossible que es pugui ignorar.