Un Hereu desheretat

Mai hau­ria pen­sat que l'alcalde de Bar­ce­lona tingués tan poc calat democràtic amb l'afer de les con­sul­tes popu­lars. Mal­grat que alguna regi­dora –de dis­tricte– del PSC ja va sig­ni­fi­car-se en la nega­tiva de cedir locals per a la con­sulta del 10-A, i que algu­nes alcal­des­ses com la de Mal­grat i bas­tants alcal­des com el de Tar­ra­gona s'hi mos­tra­ren bel·lige­rant­ment en con­tra, la fis­cal gene­ral de Cata­lu­nya i el minis­tre de Justícia i més de 1.400 elec­tes argu­men­ta­ren que és un dret que no es pot vetar. Més de cinc-cents pobles l'han con­cre­tat en unes vota­ci­ons “no vin­cu­lants”, orga­nit­za­des pel tei­xit social i sovint decan­ta­des de polítiques de par­tit. “Quin luxe!”, excla­ma­ren els obser­va­dors inter­na­ci­o­nals, els peri­o­dis­tes vin­guts d'arreu del món en que­da­ren admi­rats i tot­hom amb una mínima sen­si­bi­li­tat democràtica hi donà suport o, si més no, ho res­pectà.

Aques­tes vota­ci­ons popu­lars s'han embol­ca­llat tot­hora de festa, d'acti­vi­tats ludi­co­fes­ti­ves, de rues de gegants, d'encim­be­lla­des cas­te­lle­res, de balls de bas­to­ners i cer­cles sar­danístics, de can­ta­des de corals i can­tau­tors, de reci­ta­ci­ons d'actrius, d'actors, de poe­tes, d'artis­tes, d'his­to­ri­a­dors, de pro­fes­sors/ores, científics, peri­o­dis­tes..., la columna ver­te­bral de la nos­tra soci­e­tat, el moll de l'os de la genuïnitat del nos­tre poble. La veu del poble reco­llida pel poble, trans­pa­rent­ment, gene­ro­sa­ment, qua­li­ta­ti­va­ment. Els prin­ci­pals mit­jans d'infor­mació estran­gers se n'han fet ressò mun­di­al­ment. Ho han fet pos­si­ble les per­so­nes amb o sense l'ajut dels polítics pro­fes­si­o­nals clàssics, a vol­tes immo­bi­lis­tes i fins i tot reac­ci­o­na­ris.

Què pro­voca tanta urticària al senyor Jordi Hereu? Què motiva aquest procés d'al·lèrgia, aquest reflex incon­di­ci­o­nat a tot el que sigui el dret a deci­dir? Per què ho va inten­tar en la con­sulta per la Dia­go­nal esmerçant-hi més de tres mili­ons d'euros? Fou una obra de tea­tre o un acte cons­ci­ent i res­pon­sa­ble? Per què sí a la Dia­go­nal i per què no a Bar­ce­lona Deci­deix? Com es pot pro­hi­bir que el poble hi digui la seva? (no és una qüestió que esti­guem en període elec­to­ral: això fa més de divuit mesos que dura! El pre­si­dent José Mon­ti­lla ja s'hi va opo­sar i va expli­ci­tar en diver­sos fòrums que aquesta con­sulta era un acte d'irres­pon­sa­bi­li­tat, un car­reró que no menava enlloc.

Ara més que mai, davant la des­a­fecció política impe­rant i el descrèdit que pateix el món dels polítics, un alcalde ha de cer­car, poten­ciar i moti­var pre­ci­sa­ment espais i moments perquè la ciu­ta­da­nia s'expressi lliu­ra­ment, sobre­tot per temes que tin­guin a veure amb el seu pre­sent i amb el seu futur. I la inde­pendència o dependència de Cata­lu­nya és un tema molt seriós perquè ens hi juguem molt tots ple­gats. Plan­tes d'hos­pi­tals tan­ca­des i sales d'ope­ra­ci­ons dosi­fi­ca­des, prova de valo­ració de la qua­li­tat d'ense­nya­ment anul·lada i cen­tres tan­cats, cobra­ment de jubi­lació con­ge­lat o res­trin­git, pressió fis­cal man­tin­guda, grau d'atur ele­vat, magra super­vivència d'indústries, empre­ses, tre­ba­lla­dors i autònoms, xarxa vial i de comu­ni­ca­ci­ons insu­fi­ci­ent i anti­quada..., men­tre les infra­es­truc­tu­res es dis­pa­ren pro­vo­ca­ti­va­ment i obs­cena a Espa­nya, i Cata­lu­nya només rosega l'os; no res­ca­ba­la­ment del dèficit, ni cor­re­dor medi­ter­rani, ni res­pecte lingüístic cul­tu­ral. Més d'un milió i mig ens vàrem mani­fes­tar, 600.000 vàrem votar i 60.000 vàrem fer-ho pos­si­ble. El vot anti­ci­pat a Bar­ce­lona ha obtin­gut uns resul­tats molt res­pec­ta­bles. Així, doncs, per què tanta pro­hi­bició? Per què tants obs­ta­cles?

Em costa d'accep­tar que es tan­quin emis­so­res de ràdio, edi­to­res, lli­bre­ries; que es coar­tin lli­ber­tats d'expressió –com la del 10-A– i que els temes “ofi­ci­al­ment tabús” no s'hi puguin trac­tar; que cer­tes tertúlies siguin per pen­ti­nar el gat i des­pis­tar. No hi ha tants enzes com els pugui sem­blar als qui estan tan­cats a la for­mat­gera de cris­tall; als qui gau­dei­xen d'hono­ra­bi­li­tat pro­to­col·lària; als que es delec­ten ins­tal·lats en el pri­vi­legi envol­tats de lle­po­la­dors interes­sats. No bevem tant a galet, senyors! Si Jordi Hereu vol pro­hi­bir, té feina a dojo: tenim un país i una capi­tal per endreçar, i una nació per defen­sar de la decre­pi­tud i del vas­sa­llatge. Per què tena­lla pre­ci­sa­ment els que volen millo­rar aquest sis­tema deca­dent? Per què no lluita pels drets dels cata­lans?

Entenc que esti­mar el poble és dedi­car-s'hi de ple, impli­car-te en els seus pro­ble­mes i cer­car-hi solu­ci­ons. Pen­sar en xip de poble i no tant en xip de par­tit o en la pro­moció indi­vi­dual d'un mateix. Ara mateix, en diver­ses parts del món hi ha pobles que es revol­ten perquè entre altres frus­tra­ci­ons que els afli­gei­xen hi ha la de no ser escol­tats, la de no tenir-los en compte. Hem de revol­tar-nos pot­ser? Hem de tor­nar a ocu­par Bar­ce­lona, la plaça de Sant Jaume, el parc de la Ciu­ta­de­lla, l'ajun­ta­ment i el Par­la­ment perquè es res­pecti el dret dels bar­ce­lo­nins/ines a par­lar i a expli­car-se?

La reacció repro­va­ble del senyor Jordi Hereu davant de Bar­ce­lona Deci­deix, el des­he­reta, l'exclou, el priva moral­ment de poder esde­ve­nir l'alcalde de la ciu­tat com­tal. Un bat­lle no pot tenir por ni recels de la veu del seu poble, sinó que ha d'esti­mu­lar la par­ti­ci­pació ciu­ta­dana i donar les faci­li­tats que tin­gui a l'abast perquè això sigui pos­si­ble. Demano un canvi d'acti­tud i una mínima impli­cació ins­ti­tu­ci­o­nal en una de les ini­ci­a­ti­ves ciu­ta­da­nes més cele­bra­des d'Europa d'ençà molts anys. Per la dig­ni­tat de la nos­tra gent i pel res­pecte que tot­hora ens ha de merèixer.