Coma de la discòrdia

Escena primera. Any 1977. La mestra de tercer d'EGB ens explica que una companya seva ha suspès un examen de la carrera de magisteri “només per una coma”. Ens vol donar a entendre que el llistó d'exigència a la universitat és elevadíssim. Jo, que interpreto les coses a la meva manera, quedo enlluernada per la importància de les comes. Anys més tard descobriré que molts llicenciats fan anar com volen (i no sempre com cal) els signes de puntuació i que les pobres comes (i els punts, i els punts i coma) són menysvalorades fins i tot per professionals de la llengua.

Escena segona. Tardor del 2007. Una noia que s'estrena com a correctora d'aquest diari corregeix un text meu i m'hi posa o m'hi treu una coma. Minuts després, me li apareixo jo i li demano com és que m'ha posat o m'ha tret aquella coma. La correctora decideix, amb més raó que una santa, que m'odiarà fins a l'eternitat. Al cap de tres anys tornem a coincidir, m'explica l'anècdota de la coma, m'assegura que ja no em té mania i provem de fer-nos amigues. Però em queda un dubte pendent: voldria saber si aquell dia la meva futura amiga va afegir o bé va suprimir la coma de la discòrdia.

Escena tercera. Una escriptora i articulista brillant em comenta que, a l'hora d'editar els seus articles, no li solen respectar els punts i a part. Els follets d'impremta (uns personatges molt pràctics quan no vols assenyalar culpables) converteixen gairebé per sistema els seus punts i a part en punts i seguit. I no són gens conscients d'estar fent res mal fet. Abans de canviar una paraula potser s'ho pensarien tres cops, però per ajuntar dos paràgrafs no tremola pas el món. O això creuen.

Escena quarta. Rebo un llibre col·lectiu en què participo. Ha quedat preciós. Però els follets han afegit al meu text un parell de comes que jo no he escrit i que n'impossibiliten la lectura. A vegades t'afegeixen comes innecessàries que tu no hauries posat però que no fan cap mal al text, i a vegades t'afegeixen comes que no hi haurien de ser ni de broma. El llibre ja està imprès: el mal ja està fet. No puc ni pensar en el llibre en qüestió (i mira que ha quedat maco) sense maleir les dues comes sobreres.

L'enyorat Joan Solà i Josep M. Pujol afirmen a l'imprescindible Tractat de puntuació (1989) que és una aberració que la societat continuï sacralitzant la ve baixa i menystingui el punt i coma. “Simplement perquè l'ortografia és mera convenció i, doncs, no arriba a afectar el cor de l'expressió escrita; i, en canvi, qui no puntua no sap expressar-se per escrit”. Havent cedit la paraula als qui realment hi entenen, em toca callar. Punt.