Secrets i espionatge

La paraula secret, ningú no ho negarà, sem­pre va envol­tada d'una aurèola fantàstica, i ser dipo­si­tari d'un secret sem­pre s'ha con­si­de­rat un pri­vi­legi. Alguns col·lec­tius tenen el secret implícit en la seva pro­fessió. Els jut­ges, amb el secret de sumari, per a mi odiós, però toca aguan­tar-se. Els met­ges, amb el secret pro­fes­si­o­nal, que trobo molt encer­tat. Els peri­o­dis­tes, amb el nos­tre secret pro­fes­si­o­nal, que sort n'hi ha per poder pro­te­gir les fonts que s'aven­tu­ren a fer-te con­fiança. I final­ment, els cape­llans, amb el mític i tra­di­ci­o­nal secret de con­fessió, que només poden com­par­tir amb Déu, que és segur que no reve­larà mai el secret. Apro­fi­tant un encon­tre casual amb un capellà, d'aquells que no es limi­ten a aten­dre les ànimes als inte­ri­ors dels tem­ples ni dels con­fes­si­o­na­ris, vaig apro­fi­tar per fer-li una con­sulta sobre l'apli­cació del secret de con­fessió que em tenia intri­gada. La meva qüestió era: en el cas hipotètic que Joan Vila, el noi que a finals de l'any pas­sat va con­fes­sar al jutge que havia posat fi a la vida d'onze anci­ans del geriàtric la Cari­tat d'Olot, hagués pas­sat pel con­fes­si­o­nari quan començava a matar i hagués con­fes­sat alguns dels crims pri­mers, el capellà no tin­dria but­lla per vul­ne­rar el secret, posar-ho en conei­xe­ment de les auto­ri­tats ter­re­nals, per evi­tar que el feligrès anés envi­ant ànimes a l'altre món? La res­posta del capellà va ser rotunda: de cap de les mane­res es podria vul­ne­rar el secret de con­fessió. Com a molt, m'explica, el minis­tre de Déu podria mirar de dis­su­a­dir el peca­dor perquè mirés de repri­mir els seus ins­tints cri­mi­nals per evi­tar que rein­cidís en la seva acti­vi­tat peca­mi­nosa. Pri­mer, que quedi clar que Vila no va pas­sar pel con­fes­si­o­nari. I segon, en casos com aquest, el capellà hau­ria de tenir un exi­ment, poder-se aco­llir a una but­lla o el que sigui per poder reve­lar lliu­re­ment el secret i tenir opció a sal­var alguna vida humana aquí a la terra, sense arris­car-se a cre­mar per sem­pre a l'infern. Per més sagrat que sigui el secret de con­fessió i el dret a la con­fi­den­ci­a­li­tat de la comu­ni­cació entre capellà i peca­dor, sem­bla que hau­ria de pre­val­dre el dret a la vida. Incon­gruències del món que cos­ten d'enten­dre. Com la que vaig obser­var fa uns dies visi­tant la nova sala de con­trol de la Poli­cia Muni­ci­pal de Girona. Un sis­tema tipus Gran Her­mano fantàstic que els per­met veure en temps real els car­rers de la ciu­tat i mobi­lit­zar les patru­lles on cal­gui. El que em va sor­pren­dre és el vidre opac que impe­dia que els tre­ba­lla­dors no uni­for­mats que fan la impor­tant funció d'aten­dre les tru­ca­des tin­gues­sin accés visual a les pan­ta­lles, pri­vi­legi res­trin­git als uni­for­mats. Ho vaig haver de pre­gun­tar. Res­posta: és una exigència de la llei de pro­tecció de dades. Els civils no poden acce­dir a la visió d'allò que passa al car­rer. A mi, si m'han d'espiar tant me fa si por­ten uni­for­mes com ulle­res, els espies, i menys quan tot el que es veu es pro­du­eix al car­rer, és a dir, en espai públic. Mis­te­ris de les lleis!