Contra els seductors, amb melangia napolitana

Giacomo Casanova, el gran seductor del Segle de les Llums, era, també, poliglot. Un talent que l'incitava a opinar sobre qüestions lingüístiques de moda, com ara l'origen de les llengües, però també sobre l'essència i la facultat de cadascuna d'entre elles de parlar, o no, de grans temes universals. Un assumpte desagradable i buit que en principi no hauria de ser avui l'objecte de cap debat ja que els lingüistes han demostrat a bastament que qualsevol llengua és apta a parlar de qualsevol tema. El bell Casanova, en aquest cas, era simplement fill de la seva època i per això, en un text del 1797, diu: «He vist la Ilíada traduïda en napolità, i feia riure». Qualsevol traducció barroera pot fer riure, eventualment, però aquest riure casanovenc era degut més aviat a la idea que el napolità no és llengua prou noble perquè serveixi a transmetre l'excel·lència dels versos d'Homer.

Llegint aquesta frase tan insultant per als napolitans, m'ha vingut un rampell de mal humor. Confesso haver renegat en veu alta contra Casanova i haver-me afegit així, com qui no ho vol, a la gran corrua de lectors (posant «lectors», aquí, estrictament al masculí) que des de fa més de dos segles troba qualsevol pretext per menystenir-lo i amagar així sota un vel de desacord moral o polític la profunda, atàvica i eterna enveja que desperta aquell que va saber seduir un nombre incalculable de dones... Casanova, pel fet de ser de debò de carn i ossos, al contrari de Don Joan, era l'encarnació de L'home que ens roba les nòvies d'una ja vella però sempre actual cançó d'Albert Pla, i el fet que ens les robés dos segles abans del nostre naixement no és ben bé una excusa, a penes un consol. Així doncs, venjatiu, he pensat que explicaria en aquesta crònica alguna cosa definitiva sobre el napolità, per tal de demostrar que es tracta d'una llengua tan noble com el venecià matern i el francès literari de Casanova.

D'entrada, m'ha sorprès trobar poques informacions sobre el napolità, fora d'informacions gramaticals o lexicals, tant en llibres i enciclopèdies com a internet. L'article que li és dedicat a la Viquipèdia comença així: «El napolità (napulitano) és una llengua romànica parlada a la Campània i en algunes regions veïnes. Encara que sovint es parla del napolità com un dialecte, la major part dels lingüistes el considera una llengua de per si». De fet, la resta de fonts d'informació no donen gaire més detalls sobre la vitalitat, la creativitat d'aquesta llengua. Ni sobre el seu ús actual o el seu prestigi social que, malauradament, no deu ser gaire alt. Ni sobre els catalanismes històrics que hi deuen romandre... Una mica pensarós, m'he refugiat en el taral·leig de la dolcíssima cançó de Paolo Conte, Spassiunatamente, de l'àlbum Aguaplano, una cançó que respira una estranya sensualitat i que Conte canta gairebé murmurant-la. L'escolta atenta d'aquesta cançó em demostra que no entenc gairebé res al napolità, excepte, potser, en la tornada: «Ah, bella, bella, bella, bella / Famme vedè, / Famme capì… / Bona, bona, bona, bona / Famme guardà, / Famme tuccà…» Llavors em dic que aquesta cançó en boca d'un cantant de la talla de Paolo Conte, que no és napolità, deu haver fet més per al prestigi del napolità que molts articles d'enciclopèdies. Ha donat a aquesta llengua l'ocasió de rondar pel món i de penetrar en molts esperits i molts cors. És clar, Paolo Conte desprèn un magnetisme que bé podria fer pensar que és la reencarnació contemporània de Casanova. Un altre insuportable seductor. Però contra ell ja no puc renegar, i cantussejo.