LA TRIBUNA
Immigració i hipocresia
Agilitar que el català puntuï en els permisos dels immigrants em sembla una bona iniciativa, tot i que arriba arrossegant una gran hipocresia per part de la societat, i especialment per part dels empresaris. L'estudi del CEO ens diu que el 85,5% dels ciutadans de Catalunya creu que la immigració és excessiva i té efectes negatius. La immigració ocupa la tercera preocupació dels catalans, només darrere de l'atur i de la situació econòmica actual. De fet, la majoria dels enquestats opina que la presència d'immigrants durant la crisi agreuja la mala dinàmica econòmica del Principat.
La llei d'acollida, aprovada pel PSC, ERC i ICV-EUiA, a més de CiU, la legislatura passada, i que encara no ha estat desplegada, estableix que els immigrants “han d'assolir les competències lingüístiques bàsiques en català”. D'altra banda, el reglament de la llei d'estrangeria permet certificar l'esforç d'integració de les persones estrangeres en els expedients d'arrelament, reagrupament familiar i renovació del permís de residència.
Si l'estudi publicat pel CEO respon a una percepció fidel al que realment pensen els ciutadans d'aquest país, ens trobem amb opinions incoherents davant la pràctica real en la vida laboral, ja que una bona part li obre les portes de contractació en bars, restaurants, fàbriques de cotxes, operadores de telefonia, petits comerços, prostíbuls… ¿“Roben” la feina a no immigrants?, o ¿permetem tots plegats que els la “robin”?, si és que la paraula entre cometes és l'encertada per dir que som un país que dorm a la figuera en tots els sentits. L'empresari opta per la via fàcil, una nòmina més barata amb unes condicions laborals que difícilment accepta un treballador diguem del país.
La lectura fàcil és, doncs, la que veiem reflectida en l'estudi del CEO, i, per tant, la de culpar la immigració de la poca oferta laboral del país. La lectura més afinada, però, és analitzar comportaments, actituds, de la mateixa societat, que prefereix aprofitar una mà d'obra barata, més avantatjosa per a la patronal, i que permet ampliar el seu marge de benefici en detriment dels mateixos immigrants, conformats a malviure, i dels ciutadans del país, que no accepten tan fàcilment aquestes precàries condicions laborals.
¿Com podem alliçonar el col·lectiu immigrant si fins ara hem actuat sense criteri en la política d'acollida? Un exemple: els darrers anys s'ha contractat personal mèdic immigrant, una majoria del qual no pot acreditar coneixements suficients de català per atendre la ciutadania. El Tractat de cavalleria de Pere III (segle XIV), amb una visió premonitòria, ens diu que “convé al poble que haya dues coses, ço és, saviesa e esforç, per ço que sàpien bé defendre ço del seu e toldre de lurs enemichs…”, és a dir, que si volem ser mereixedors de la pròpia terra, ens cal intel·ligència i esforç, ens cal ser competitius i alhora orgullosos del que tenim i del que també podem aconseguir. Sense això, renegarem de la nostra pròpia identitat.
Més autoexigència
Col·legues meus de planificació lingüística em comentaven que el nivell d'exigència deu haver baixat perquè funcionaris que oficialment tenen el nivell mitjà de català cometen massa faltes, sobretot d'estructures i de fraseologia. Ens cal, doncs, més autoexigència, més autoestima per liderar projectes culturals a nivell europeu.
Un altre exemple, doncs, d'on som sense un horitzó cert que ens il·lumini davant de tanta foscor. I la foscor comença per la inèrcia de la mateixa societat civil, amb una certa permissivitat de la mateixa administració (si ens atenem al que hem vist els darrers anys). Ens cal fermesa, ens cal convicció i unes grans dosis d'autoestima, sense les quals viurem anys en què tot estarà per fer i tot serà possible. I el possibilisme no aixeca un país i n'afavoreix la deconstrucció, que vol dir sacrificar llengua i cultura i sotmetre'ns a l'espanyolisme més reaccionari. ¡Adéu, Espanya!
