Articles

sense carret

Odi i cuina catalana

Miquel Pai­rolí va pre­gun­tar-se diven­dres: “Podem dir impu­ne­ment que la cuina cata­lana està en el millor moment de la seva història quan la savi­esa del gust, magnífica i popu­lar, ha gai­rebé des­a­pa­re­gut del seu espai natu­ral, que eren la cuina i la taula de cada casa, des­plaçada per les piz­zes con­ge­la­des?”. La raó de Pai­rolí impres­si­ona, és con­vin­cent, si no es baixa al detall. Cal­dria mati­sar la feli­ci­tat gas­tronòmica de 50 o 60 anys enrere. Hi havia gent que men­java de manera tan deli­ci­osa com ho va docu­men­tar el senyor Josep Pla, però, com ara, mol­tes famílies les pas­sa­ven magres per men­jar.

La cuina cata­lana sofis­ti­cada dels cui­ners dels res­tau­rants de luxe tra­vessa un gran moment, fins al punt d'influir, en tota la indústria agro­a­li­mentària, base de la cuina vul­gar i clau de l'ali­men­tació low cost.

La cuina cata­lana ja va tenir un altre període memo­ra­ble, en els segles XIV i XV, quan es posen les bases de les cui­nes naci­o­nals. En un dels pri­mers lli­bres impre­sos a Itàlia, a Venècia, De onesta volup­tate o vale­tu­dine (Del plaer hono­ra­ble i de la salut), del 1475, l'autor, Bar­to­lo­meo Sacchi, Pla­tina, ja des­taca la importància de la cuina cata­lana. Pla­tina era un huma­nista, no pas cui­ner. No dóna recep­tes, parla de cuina, de gas­tro­no­mia. Mig mil·lenni després, hi ha comen­ta­ris d'una vigència que esgar­rifa: “El nos­tre amic Gallo menja sovint per­dius a la cata­lana, mal­grat que és un ene­mic acèrrim dels cata­lans: odia aquest poble, però no les seves men­ges”. També va com­pa­rar els cata­lans amb els ita­li­ans en refi­na­ment, enginy, cos­tums, manera de viure i men­jar. Per què no hi ha publi­cada cap tra­ducció de Pla­tina?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.