Jordi Barre

Les llengües no moren mentre hi ha qui les parla. I si hi ha qui les parla també és perquè hi ha qui les canta. De fet, hi ha llengües que hi ha qui les canta sense que les parli i potser no hi ha llengües que les parli algú sense opció de cantar-les. Deuen ser poques les coses que com la cançó deuen vivificar tant una llengua.

Tothom sap que la llengua catalana perilla especialment als dos pols de l'àmbit geogràfic que habita: la Catalunya Nord, a la part septentrional, i la zona entre Alacant i Guardamar, al sud. Si és viva encara a la Catalunya Nord és gràcies als resistents contra els embats procedents del jacobinisme que França projecta des de París.

Entre aquests lluitadors, el més remarcable al segle XX ha estat una persona que va voler cantar només en català, malgrat que la seva llengua materna era el francès: Jordi Barre (Argelers, 1920-Pontellà, 2011), el principal artífex de la penetració del català en la població de Perpinyà i el seu territori d'influència que utilitza el francès com a llengua vehicular. Que al Rosselló i les altres comarques nord-catalanes moltes persones que s'expressen normalment en francès cantin en català i puguin algun dia atrevir-se a parlar-lo és mèrit de Barre, fidel fins a la mort amb el seu testimoni com un signe de força en la fràgil supervivència del domini lingüístic.

Barre tenia 42 anys quan va publicar el primer disc, el 1962. En un moment en què la major part dels pocs cantants que hi havia en català s'acompanyaven amb una guitarra pelada, Barre ja duia una orquestra al darrere i actuava com un crooner. Gràcies a la seva personalitat com a intèrpret, la Nova Cançó va obrir nous camins.

Va rellançar la seva carrera de cantant a la dècada del 1970, amb una energia insòlita, com ho demostren els molts discos que va publicar i els nombrosos espectacles en els quals va prendre part. Allunyada des de fa temps dels escenaris Teresa Rebull, Barre ha estat el cantant en català més veterà de tots els temps. Amb una jovial i envejable actitud d'obertura a projectes musicals arriscats malgrat la seva edat, ha cantat fins a la ratlla dels 91 anys. Ha complert el que ens havia promès amb aquests versos de Joan Cayrol: «Tant com me quedarà un alè de vida, tant com quedarà una gota de sang, jo te cantaré, dolça terra ferida, jo te cantaré, malaguanyat país meu. Tant com quedarà un fileret de veu.»