El Japó amic

“Al principi de tot, teníem un dia radiant, perfecte”. Així comença un relat de Haruki Murakami, premi Internacional Catalunya d'enguany. La narració es va publicar el 2008 al recull Salze cec, dona adormida. Amb aquesta arrencada que als occidentals ens recorda l'inici del Gènesi –ignorem si Murakami l'ha extret del pou inspirador de la filosofia sintoista, que considera sagrada la naturalesa–, neix una història que parla de la farsa del món i de la necessitat de fer espai a la vida silenciosa i tranquil·la. Hipòtesi aquesta que, segons el relat, no serà possible fins a l'any 11.980 d.C. Sembla una llarga espera però, vist com va el món, potser no va errada. És com si l'autor nipó presagiés la crisi que assetjaria pocs anys després, és a dir ara, el seu propi país. Aquests dies especialment tràgics hem esmorzat, dinat i sopat amb les imatges de la gran catàstrofe que els japonesos suporten amb solidaritat exemplar i un estoïcisme que ens deixa bocabadats.

El contrast entre les imatges de les revoltes populars en diferents països i l'actuació ordenada de la societat japonesa és evident. També ho són escenes que fa poques setmanes van servir els telenotícies de casa nostra: algunes d'elles mostraven la serenitat dels japonesos enmig de la destrucció i les fuites d'energia nuclear que els envolten; una altra imatge corresponia al nostre país; es tractava d'un vídeo enregistrat on es veia un home menjant pipes mentre els bombers el rescaten. L'escena no pot ser més eloqüent. A ningú no se li deu haver escapat l'expressió que manté l'home davant l'objectiu, en un gest de captació d'atenció típica del qui és capaç de fer qualsevol cosa per sortir a la televisió. El personatge en qüestió no sembla haver desafiat tant les forces de la natura sinó els qui de bona fe l'han anat a rescatar. L'únic que ha quedat clar és que l'individu travessa temeràriament una riera i se'n vanagloria. Fins ara, aquests tipus de brometes que comporten un rescat, les pagàvem entre tots. Però no importa tant qui paga o no la factura sinó un model de ciutadà diametralment oposat al japonès que, a casa nostra, representa un percentatge de població prou significatiu. Un model destraler-analfabet-poll ressuscitat que pretén convertir en heroiques les conductes d'individus insolidaris que tant poden tenir el caprici de cremar contenidors com de delinquir si el cos els ho demana (és el cas d'alguns incidents que darrerament han posat en perill la convivència ciutadana a la ciutat de Salt).

Les imatges del Japó ens desperten empatia, per l'actitud solidària que els nipons demostren en moments en què el pànic estaria més que justificat. El Japó és també un país de grans paradoxes, és cert. He hagut de recórrer a l'hemeroteca per comprovar unes declaracions que el 2007 va fer el filòsof i economista Francis Fukuyama, bon coneixedor del nacionalisme japonès. Deia Fukuyama que el Japó no havia tingut debat intern sobre les seves responsabilitats a la guerra del Pacífic, encara que hi ha hagut un corrent crític alternatiu al del nacionalisme conservador que ha apostat per l'energia nuclear. També a la novel.la Pluja negra de Masuji Ibuse, que ha estat portada al cinema, es parla de l'horror atòmic que va patir el país. Això és el que fa més incomprensible que un país que va viure una gran expiació a Hiroshima i Nagasaki hagi acceptat plenament el recurs energètic de les nuclears. Però aquí, a l'altra banda del món, amb vent i sol desaprofitats a dojo, tampoc no tenim autoritat moral per criticar res. Diu Murakami al final del seu relat: “Jo cantaria al mar d'herba que s'estén sota els meus peus brillant com la rosada matinal”. És un desig que, de moment, només és possible en la nostra vida interna, un desig que ens crida a la responsabilitat de conciliar-nos amb nosaltres mateixos i el món i de buscar energies alternatives. A pesar de la manca d'espai, l'obsessió pel treball, la contenció expressiva i el contrasentit de les nuclears, els ciutadans del país on surt el sol no deixen d'admirar-nos.