Estat propi i societat civil

Som molts els cata­la­nis­tes que tenim dipo­si­ta­des les espe­ran­ces en la Con­ferència Naci­o­nal per l'Estat propi i en l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana que en sor­tirà. La cita és el 30 d'abril al Palau de Con­gres­sos de Bar­ce­lona, a Montjuïc. Aquesta és una aspi­ració de la soci­e­tat civil que marca un full de ruta cap a una secessió que s'haurà de nego­ciar amb les ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals; única solució per sor­tir de l'atzu­cac a què ens ha por­tat l'espo­li­ació fis­cal i el menys­te­ni­ment del govern cen­tral.

La crisi econòmica, social, cul­tu­ral i ecològica ja no la podem resol­dre en el marc autonòmic. L'autocrítica de Jordi Pujol explica aquest fracàs. L'expre­si­dent con­firma el final de l'auto­no­misme i que Cata­lu­nya camina cap a la decadència política i iden­titària. Cap ana­lista objec­tiu i honest no pot dir que la inde­pendència és avui una fal·làcia veient com s'estan ensor­rant els pilars de la nos­tra eco­no­mia i de la nos­tra qua­li­tat de vida. El govern de CiU, però, no acon­se­guirà recu­pe­rar la situ­ació ni amb l'ano­me­nat con­cert econòmic ni amb un nou pacte del Majes­tic. La coa­lició naci­o­na­lista té massa con­nivències cre­a­des amb les estruc­tu­res energètiques i finan­ce­res de la monar­quia per fer el tomb que avui reclama el cata­la­nisme del segle XXI.

El procés reque­reix la tan recla­mada uni­tat inde­pen­den­tista. I què és el que impe­deix que aquesta estratègia pros­peri i avanci amb pas ferm? Doncs els matei­xos par­tits polítics. Par­la­men­ta­ris i extra­par­la­men­ta­ris. Històrics i més recents. Les seves cúpules seguei­xen domi­na­des per per­so­na­lis­mes estèrils i egos que no por­ten a res més que al des­encís i a l'escep­ti­cisme. Els par­tits, fets a la mida dels seus líders, són una rèmora per una revolta popu­lar pacífica, però per­se­ve­rant i infle­xi­ble.

Les llis­tes tan­ca­des han obert la porta a polítics ser­vils i con­ser­va­dors del seu sou i del seu statu quo. Cal pas­se­jar-se pel Par­la­ment per com­pro­var-ho. Par­tits cata­la­nis­tes que no estan dis­po­sats a sor­tir de la como­di­tat i dels aplau­di­ments dels mili­tants per entrar en un ter­reny arris­cat com és la uni­tat inde­pen­den­tista; un niu d'escurçons, per a alguns d'ells. Les llis­tes ober­tes i les primàries tam­poc no són una pana­cea. Els mit­jans de comu­ni­cació no solen col·labo­rar a aju­dar nous lide­rat­ges, que no siguin els pro­gra­mats per les cúpules. La rege­ne­ració democràtica i la uni­tat no seran via­bles men­tre l'acció política segueixi inter­vin­guda pels actu­als man­da­ta­ris. El paro­xisme d'aquesta situ­ació el tenim en l'esce­nari pro­ta­go­nit­zat pel líder de Democràcia Cata­lana, Joan Laporta, i el regi­dor repu­blicà Jordi Por­ta­be­lla. Com és que les bases d'Esquerra Repu­bli­cana no reac­ci­o­nen davant d'una uni­tat tant elec­to­ra­lista?

Per tot això, estic ple­na­ment con­vençut que la uni­tat inde­pen­den­tista no vindrà donada pels par­tits que se'n pro­cla­men sinó per la soci­e­tat civil orga­nit­zada i per les enti­tats soci­als no mani­pu­la­des. Per la gent mobi­lit­zada per les con­sul­tes sobi­ra­nis­tes, per intel·lec­tu­als (encara en que­den?), artis­tes, eco­lo­gis­tes, petits empre­sa­ris, coo­pe­ra­ti­vis­tes, estu­di­ants, sin­di­ca­lis­tes, atu­rats, comer­ci­ants que ja no con­fien en mediàtics i afla­mats sal­va­dors de la pàtria.

La nació és ara mateix un vai­xell que es troba en perill immi­nent de nau­fragi i, men­tre, els nos­tres polítics es dedi­quen a enllu­en­tir els llau­tons de les bara­nes.

La Con­ferència Naci­o­nal per l'Estat propi ha d'esde­ve­nir un punt de tro­bada per radi­ca­lit­zar la dialèctica Cata­lu­nya-Espa­nya. Pot­ser una dar­rera opor­tu­ni­tat. “Prou sabem que els cata­lans no som gent de metra­lle­tes, però, en la nos­tra trista situ­ació d'infe­ri­o­ri­tat, tot ens obliga a apro­fi­tar amb indo­ma­ble ener­gia els recur­sos de la dialèctica més con­tun­dent. Encara no hem après la lliçó de la tupi­nada de Casp?”.

Paraula de Joan Oli­ver (Pere Quart), que avui faig ben meva.