Marcant territori

El poeta Salvat-Papasseit es reia dels esperits lírics que es pensen poder alliberar Catalunya amb una reverència; ja que, sense ser cap estrateg ni massa savi, sabia que les coses són més complicades. Els memorials de greuges i tant de fer pedagogia per Espanya ens han dut on ara som: a la ruïna. Al cap dels anys, veiem que ens han donat la corda suficient perquè ens escanyem. Tenim competències per gastar però no autonomia suficient per administrar els ingressos, i al capdavall resulta que el tancament de caixes el practica el govern de l'Estat –ves com són les coses, després de tant parlar-ne nosaltres–. Diu el president Mas que el seu govern no vol la confrontació però que no li fa por que n'hi hagi. Doncs en la lògica dels estats, estar disposat a una confrontació és sinònim d'enfrontar-se; falta veure què pot fer un subsistema descentralitzat enfront del sistema que l'està asfixiant sense pressa però sense pausa. Estem parlant de recursos econòmics per mantenir estructures burocràtiques, és clar; però és inevitable que com més va més gent llegeixin la crònica política en clau d'un conflicte entre Catalunya i Espanya, irresoluble en el marc jurídic actual. Si aquesta visió es va imposant, qualsevol retallada de serveis i tota pujada d'impostos que apliqui una administració, coses ambdues que es portaran molt les pròximes temporades, es convertiran en prova de càrrec i argument mobilitzador. A la convicció un tant ingènua que sense l'espoli secular seríem rics i pròspers, s'oposa el programa, ja en curs d'aplicació, que tot s'arreglaria si se suprimissin les autonomies, especialment aquesta. Llavors, passar a la història com la generació més egoista serà l'última de les nostres preocupacions.