‘Lo Teixidor', la jota
La mort s'ha endut Josep Guarch, lo Teixidor, el darrer dels grans cantadors de jota. Nat el 1931 a l'Aldea en una família teixidora camarlenca, vivia a Amposta, on s'establí ja de xiquet. El 2009 se li dedicà una plaça amb un monòlit i va ser el darrer cop que cantà en públic. Ho féu a la seva ciutat, quan ja hi passava els darrers temps de vida, a la residència d'avis. S'havia estrenat als 15 anys, cantant en una taverna de La Cava, més atret per la música que no pas pel cant: “Canto perquè m'agrada la música, no perquè m'agradi cantar”, deia.
Autodidacte com la majoria dels cantadors, amenitzà tota mena d'esdeveniments, públics, privats i comercials, acompanyat de la seva rondalla, amb els instruments de vent i de corda propis del gènere. Actuava sempre vestit amb camisa blanca i pantalons i armilla negres, sovint amb ulleres de sol. Lluïa un bigoti d'aquells d'abans, primet, com primeta era cada cop més la seva veu, a mesura que l'edat avançava. Versador excel·lent, anava improvisant, a ritme de jota, cada nova realitat davant la qual havia de reaccionar de manera ràpida i espontània, amb un tècnica emparentada amb les gloses mallorquines. L'havia sentit cantar molts cops, en ple Delta, a La casa de Fusta, el restaurant de l'Encanyissada, els diumenges a l'hora de dinar.
Passava de taula en taula i davant dels comensals improvisava una jota, sense cap més pista sobre aquests que la xiuxiuejada a cau d'orella, uns segons abans, pel Lluís, l'amo del restaurant: “Estos sinyors són de Barcelona, esta xica se mos casa, estos iaios fan cinquanta anys de casats, este home de la barba és un metge molt important”, etc. Mestre de mestres en la improvisació, “ni li calia pensar-la, així era lo Teixidor!”, ha assegurat aquests dies lo Xicuelo. Darrera icona d'un gènere únic dins la nostra cultura nacional popular, la seva desaparició ha entristit les terres de l'Ebre català i tots aquells que, sense ser-ne, ens n'estimem la gent i la cultura.
La jota de l'Ebre, la “cota” com pronuncien els autòctons, és música, és dansa i és cançó. Però, sobretot, és un símbol de festa i d'alegria. Els cantadors sempre han comptat amb una gran consideració popular, pel prestigi personal adquirit en la improvisació i per les funcions positives tan diverses de la jota cantada. Ha servit per fer declaracions d'amor, assuavir conflictes o superar disputes, amb la mateixa eficàcia que ara té un to satíric, humorístic o reivindicatiu o esdevé un cant d'amor i compromís amb la terra. Tota la lluita contra l'intent de transvasament hauria estat una altra cosa sense la jota i sense l'esforç de renovació i modernització que n'ha fet el grup ebrenc Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Ells han tornat a fer vibrar els auditoris emprant la mateixa eina que aquella “gent d'arrossar i de garriga, que al mig del treball cantava, (...) que han donat a la jota, lo milloret de la vida”.
Ben viva la música i la dansa en diferents indrets del país, a més de l'Ebre, com ara Mallorca o el País Valencià, el moment de més complicitat, el darrer l'11 de setembre, va ser quan el valencià Miquel Gil, l'ebrenc Artur Gaya i la mallorquina Miquela Lladó van omplir de ritme i de festa el Parc de la Ciutadella, com a demostració que la jota adquireix amb gran facilitat una sintonia immediata amb tothom qui l'escolta. Per això no hi ha fronteres musicals als Països Catalans i el valencià Pep Gimeno, Botifarra, triomfa al Delta perquè canta a casa. Com abans hi han cantat Manta, Cabet, Carmeta la d'Alejo, Boca de Bou, Codonyol, los Flarets, Pepe lo Borrero, Perot, lo Caragol, Noro i hi continuen cantant Joseret, Guardet, lo Xicuelo, Sofia Morales i tota la gent anònima capaç de perdre la vergonya i improvisar davant de tothom, a ritme de jota. Perquè la jota “es cantava i es canta”.
