L'impacte de les retallades
La crisi actual ens ha instal·lat en la disjuntiva de les reduccions, i no ja només de contenció del ritme de creixement de despesa.
Poc més es pot fer en una primera reflexió que constatar la dificultat del moment per a les finances del nostre país i el seu bon govern. La ciutadania no està acostumada a veure traduïda la dificultat d'ajustar un pressupost públic en els seus efectes a la prestació dels serveis. En part, perquè d'una manera o d'altra, mai s'ha viscut una crisi de la magnitud actual a les finances públiques, amb un deteriorament dels ingressos per la baixada d'activitat que ha superat el 40%, acompanyat d'un creixement automàtic d'algunes despeses (estabilitzadors fiscals que es disparen en resposta a la crisi, tal com la prestació d'ocupació), i d'uns malmesos esforços afegits d'incrementar despeses públiques buscant a través del consum i la inversió substituir l'enfonsament dels seus components privats. El fracàs de les accions del suposat impuls s'ha afegit a la crisi tradicional de les tisores, que ha agreujat la bretxa fiscal fent-la insostenible.
Les conseqüències de la crisi. Tot això es produeix a l'Estat espanyol en un clima d'incomprensió ciutadana de com no essent el sector públic el causant de la crisi ho és ara de la solució, ni sobre la raó de la duresa de la consolidació fiscal quan les entitats financeres es renten les mans i es beneficien d'ajuts públics, i amb confusions afegides del que hi ha de veritat de tot plegat al nostre país respecte del que sigui cert a la resta. Confon també la ciutadania que es parli de reduccions fiscals quan es demanen esforços continuats a diferents grups socials d'una manera poc equitativa en el repartiment dels costos de la crisi. D'aquí en tot cas que les mesures de retall s'hagin de legitimar amb moltes altres d'acompanyament, que faria bé el govern posar ja sobre la taula. Crea també sorpresa que sota l'angoixa de les retallades emergeixi sovint l'argument del dèficit fiscal català, per a un país, el nostre, del que es reconeix que, a diferència de l'Estat espanyol, viu per sota de les possibilitats que en termes de recursos públics es podrien derivar de la seva capacitat productiva, elevant la xifra estimada en les balances fiscals del 2005 a la seva projecció de vertigen segons les xifres de PIB més recents. Si el problema és el mal finançament autonòmic, per què fem retallades de la quantia observada? Si Madrid deu partides a Catalunya, per quina raó no es compensen? Tot això xoca amb la dificultat d'entendre la gestió pressupostària, la de la seva tresoreria, de curt i llarg termini, i de les traduccions dels dèficits cap a les variacions del deute autoritzats, en un context, a més, de forta crisi del mateix sistema financer espanyol.
La política social. Les mesures d'abordatges compten sovint amb la dificultat afegida que genera la naturalesa mateixa de la política social. És prou sabut que aquesta hauria de ser més preventiva (noteu que tots els àmbits afectats parlen per protegir-se dels retalls que la seva és una inversió!) que reactiva; és a dir, més anticipatòria per evitar que recurrent per apaivagar el que no s'ha pogut impedir: des de la contingència de malaltia a l'abandó escolar o l'analfabetisme cultural. I més selectiva que universalista, en el sentit convencional de barra lliure, si volem ser seriosos amb el nostre objectiu més social redistributiu que populista. Però el nou no acaba de nàixer (les intervencions a les edats més primeres dels nens, de les mares...) i el vell (tot el sector de cures i guariments assistencials) no acaba de morir. De manera que lamentablement no és solució argumentar a qui gestiona les finances que la despesa és inversió de futur quan aquesta res no estalvia a la reactiva d'ara. I sobretot quan la via tradicional de l'endeutament, per a les inversions que valen la pena, les de cost- efectivitat provat, alguns l'han malmesa en el passat amb un deute excessiu per a la despesa corrent de qui dia passa anys empeny, per allò de la consolidació i la preservació de l'statu quo.
Les opcions. De manera que, agradi o no, la crisi actual ens ha instal·lat en la disjuntiva de les reduccions, i no ja només de contenció del ritme de creixement de despesa, tot i que a vegades es confon l'una amb l'altra i àdhuc es veuen les segones com a simètriques a les primeres. Val la pena, en tot cas, abans d'entrar en el detall, postular-ne les intervencions alternatives. L'opció de retallar rau en l'alternativa d'ancorar la despesa, per retallar-la, i no procedir a l'augment dels ingressos. Cal interrogar-nos, però: només en sanitat? Quines són les causes d'aquesta focalització? Quina avaluació prèvia existeix? Quina és la lleialtat d'un Estat que sap que els seus marges de reducció (inversions i transferències de capital com a partides senzilles de postergar) són infinitament més fàcils que les de la despesa social en mans de les comunitats autònomes? Com s'ha arribat a concloure que és efectivament més adequat actuar sobre la despesa que no pas millorar el finançament, fins i tot amb altres ingressos públics allà on políticament es creu que no han d'arribar nous impostos? És la millora del finançament autonòmic la solució als problemes esmentats?
Un suggeriment final. Si es vol assolir el màxim suport social per a la proposta de pacte fiscal que hagi d'equilibrar el dèficit fiscal català, sembla coherent establir el compromís polític que les millores que es puguin produir en els propers exercicis es prioritzaran, almenys en un terç dels guanys, a la millora selectiva del finançament sanitari, abans que es pugui utilitzar ja sigui per noves mesures de reducció de l'endeutament i/o de baixada impositiva.
