Ni convergència ni unió

Una de les maneres més fàcils de dominar una societat és a través de les emocions. El populisme és un clar exemple de la utilització d'aquesta feblesa individual i social, en benefici propi. En no requerir esforç d'anàlisi, les emocions són sempre més fàcils de transmetre en una societat líquida com la nostra. Debatre, raonar, exposar, defensar un pensament és més fatigós que abocar-lo pel broc gros, i anar de dret a tocar allò que un està disposat a escoltar. Però la realitat és objectiva, i escassament interpretativa, i hi podem jugar, fins i tot malèvolament i interessadament, però no la canviarem; sempre acaba surant. Molts opinadors i creadors d'opinió accepten que el paper de l'oposició ha de ser oposar-se sempre a tot i criticar-ho tot sempre. I sincerament, jo tinc els meus dubtes que aquesta hagi de ser l'única aportació al país que ha de fer l'oposició. I el dubte s'engrandeix quan s'observa que els interessos dels partits passen pel davant dels del país. I en situacions d'extrema gravetat com la d'ara, fer una oposició així, tan escorada cap als interessos propis, em sembla una insensatesa, perquè, què ha de passar més al nostre país, que ens obligui a remar tots en la mateixa direcció? I encara gosaria dir més: què més ens han de fer perquè alguns dels nostres ja prefereixin més defensar els nostres interessos abans que els dels altres?

Ens estem quedant sense caixes, han hagut de tancar milers d'empreses, tenim sis-centes mil persones a l'atur, un dèficit insuportable, una qualificació del deute de país sud-americà, suportem incompliments de compromisos d'ingressos i, a més, tenim un espoli fiscal sufocant que ens porta a la ruïna. I els nostres polítics no convergeixen ni amb les anàlisis ni tenen la unió requerida per redreçar aquesta situació. I el nostre país es va enfonsant. I, fins quan la societat ho tolerarà? M'agradaria equivocar-me, i equivocar-me molt, però amb tot aquest panorama i en un entorn d'increments de preus bàsics i també d'interessos, no és ser gaire insensat fer la previsió de tempestes en els carrers de les ciutats. Ja sé que les manifestacions no creen treball, més aviat en poden destruir; ni ajuden a minimitzat el dèficit, ni el deute; ni abaixen els preus; ni creen empreses, ni eviten que en tanquin, però quan a un cos se'l sotmet constantment a una pressió, arriba un moment que necessita alliberar-se'n, ni que sigui per la vàlvula protectora de seguretat. I s'està generant molta pressió.

Pel que fa a l'entrevista del president Mas, fora dels comentaris partidistes de l'oposició, la majoria han estat més aviat elogiosos, i m'ha sorprès, perquè, per a mi, no va ser pas la millor que he vist, i aquesta era una entrevista molt important. Pot ser que m'hagi passat allò que només et decep aquell de qui esperes més. Però hi vaig veure un discurs molt calvinista dirigit a una societat equivocada. La nostra és una societat de valors tous i que vol, espera i exigeix recompenses immediates. És una societat que desgraciadament valora molt poc la política i els polítics, i no els té confiança, i, a banda de ser molt més individualistes, som una societat amb tendència molt clara a la desvinculació. No ens sentim responsables del conjunt. Sovint, quan un col·lectiu parla en nom del col·lectiu, és per defensar els seus interessos, encara que per reforçar la reivindicació apel·li a la defensa dels del conjunt. I, amb aquest auditori, a més d'apel·lar als valors com a eix principal, Mas havia d'haver-ho acompanyat de dades objectives. Sèneca deia que “la veritat és sempre la mateixa en totes les seves parts”.