Falsa humilitat

Se li exigeix massa, a Guardiola. Excessivament massa. Sí, és clar, a la sala de premsa. La seva tasca important, que és mantenir aquest gran equip, està passant a segon terme. No ens hauríem d'estranyar que un dia tanqui l'aixeta i decideixi comparèixer davant els mitjans després dels partits, per parlar del que ja ha passat i justificar el que cregui convenient, en comptes d'exposar-se a aquest joc tan pervers de parlar de suposicions, creences i aventurar el futur, tan comú en les prèvies.

Està passant una cosa curiosa, i no només en les veus poderosament verinoses que ataquen cada instant el Barça: Guardiola ha passat a ser jutjat més per les seves perfomances a la sala de premsa que per la feina feta amb el primer equip. Per molta gent, els resultats del Barça desmenteixen, quasi cada dia, el que diu el tècnic en les rodes de premsa i el seu to de dramatisme sovint ha provocat una mofa de periodistes i aficionats que el posen en una situació estranya.

El joc pervers al qual s'empeny Guardiola és que es passi de frenada en cada compareixença, cosa a la qual ell es resisteix. Per als grans tòtems dels merders periodístics, la cosa seria més senzilla si Guardiola es convertís en un Helenio Herrera de la vida o en algun d'aquests bocamolls que encara ocupen banquetes de grans equips i que utilitzen la sala de premsa per plorar, per plànyer-se, etc. Atès el que se li exigeix a Guardiola, sembla que molts convindrien a acceptar un Guardiola dient barrabassades per, d'aquesta manera, retreure-li cada cop que les digués. Per tant, atesa la crítica ja instaurada que Guardiola s'aplica amb falsa humilitat, el que alguns voldrien és que Guardiola estigués dient tot el dia rucades per, primer, criticar-li que les digués, i, segon, retreure-li cada cop que fes un pronòstic erràtic.

Quan era jugador, era costum que cada dia sortissin entre dos i quatre barcelonistes per atendre els mitjans, fet que col·locava Guardiola un cop a la setmana o dos al davant dels informadors. Era l'únic que parlava amb seny i que provava d'aclarir la complexitat que és el Barça. Era una sort tenir-lo, perquè era respectuós. Va marxar i ens vam quedar amb el pitjor dels discursos barcelonistes, ple de tòpics i ximpleries.

Fa tres llargs anys que va tornar i, en comptes d'agafar la part noble i sensata del que representa en cada compareixença pública, es pretén que es deixi de formalismes i es converteixi en un mediocre per estar a l'altura del circ que s'ha muntat. Fins que un dia es cansi, que se'n cansarà.