D'un combat perdut contra una francesa d'Albí

Si el dia hagués estat més gris hauria caminat més de pressa i, arribat al Portal de l'Àngel, no hauria fet una lleu marrada per veure de què anaven aquelles parades. El sol, però, va incitar-me a apropar-me d'aquella mitja dotzena d'estands que vantaven als barcelonins l'excel·lència d'alguns territoris occitans, evidentment presentats com a francesos. I amb una retolació perfectament bilingüe: francès i espanyol. Com si fos un inspector de la Policia Lingüística de la Generalitat (a l'existència de la qual semblen creure alguns mitjans de comunicació francesos) miro la documentació de cada parada i, a cadascuna, amb un somriure franc, pregunto, en català, si tenen res escrit en català. Amb accent francès i somriure igualment franc em responen, en espanyol, que no. Fins que arribo a la parada d'Albí, una ciutat no només noble i bella sinó agermanada amb Girona, per la qual cosa, penso, s'hauran mostrat més clarividents que els altres.

Efectivament, la senyora somrient que m'atén em respon, en espanyol: «És clar que sí!», i forfollant una mica sota el taulell, n'extreu un fascicle escrit en la llengua de Toni Soler (dic Toni Soler i no Ramon Llull o Jacint Verdaguer perquè la conversa que segueix, rigorosament autèntica, té, crec, un toc polonesc). Abans de dir res verifico d'un cop d'ull que, damunt de la taula, només hi consta documentació en espanyol. Llavors, per evitar interferències, decideixo passar al francès, i la conversa és la següent. Jo: «Però... per què amagueu la versió catalana?» Ella: «Oh, no l'amaguem, la donem quan ens la demanen!» Jo: «Però és estrany que la tingueu aquí sota, que us fa por d'ensenyar-la?» Ella: «No, i ara! Però no tothom vol documentació en català». Jo: «És clar que no, però alguns, sí... I no tothom la vol en espanyol....» Ella: «Sí, però aquí som a Espanya primer i, després, a Catalunya...» Jo: «Bé, això és una opinió, i jo sóc de l'opinió contrària, però amb opinions no avançarem. A Catalunya hi ha dues llengües oficials i, per tant, seria normal que exposéssiu les dues llengües. A més, si el vostre objectiu és d'atreure turistes, em semblaria intel·ligent atreure'ls amb la llengua que volen ells, i no amb la que vós preferiu...» Aquí el meu somriure franc comença a convertir-se en somriure forçat, però abans de cedir-li la paraula encara afegeixo: «Molts catalans són sensibles al respecte cap a la seva llengua i és una manera d'interessar-los...» I ella respon: «Sí, ho sé, Albí està agermanada amb Girona, per tant ja podeu pensar que els coneixem, els catalans...» Jo: «Doncs, justament, per això mateix...» Ella: «Escolteu, Albí ha estat inscrit al Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, llavors entendreu que no podem tenir documentació en català...» Jo: res. Ja no dic res. Una ombra blanca, espessa, humida, s'ha apoderat del meu cervell i ja no puc dir res. Somric de nou, d'un somriure somort, i sense ni adonar-me ben bé, me'n vaig...

Conec bé els francesos, en tinc arreu al voltant meu, al meu poble, a Perpinyà, sé quin és el pensament majoritari francès en el tema identitari i lingüístic, sé com s'articula la ideologia dominant francesa que defensa que el món aniria millor si cada país fos un bloc de formigó monolingüe. Ho sé, ho combato com puc tot i sabent que el combat és va, però, a vegades, així, inesperadament, quan etziben arguments amb una força de convicció proporcional a la seva vacuïtat, em declaro, momentàniament, fora de servei.