Coneixement i escola
El desacord entre l'interès dels nois i noies per l'estudi i les ofertes acadèmiques que la institució escolar els ofereix constitueix una entrellaçada xarxa que comença a teixir-se des dels primers anys d'escolarització, que es va consolidant a la primària i que acaba en ruptura al final de la secundària obligatòria per a un percentatge molt significatiu dels nostres joves. Uns abandonen precoçment, altres van repetint cursos i uns tercers acaben per no poder acreditar l'educació bàsica al final de la secundària obligatòria.
Cal preguntar-se per les causes d'aquest desacord i, entre d'altres aspectes importants, plantejar què resulta essencial que ensenyin les escoles avui i com ho haurien de fer-ho perquè fos eficaç. Per fer això es requereixen importants dosis d'humilitat, perspicàcia i intuïció, tant en el diagnòstic com en la terapèutica. Hem d'estudiar les actuals modalitats d'accés al coneixement, especialment dels infants i joves. També és important esbrinar quin tipus de coneixement adquireixen (el què) i mitjançant quines estratègies o recursos ho fan (el com). En aquest darrer aspecte el paper de les tecnologies, especialment de les xarxes socials, hauria d'interpel·lar tots els professionals de la docència.
Els continguts que, tot utilitzant la xarxa, aprenen els nostres nois i noies pel seu compte, o amb l'ajuda dels amics, són habitualment de caire dispers, poc consistents i molt sovint s'hi arriba per dreceres i per casualitats que la pròpia xarxa proporciona. Alguns, pocs, responen als interessos de la primera cerca però molts altres, la majoria, solen arribar com a efectes col·laterals de la navegació i, molt sovint, ostenten el potencial de ser “descoberts” al moment. Apareixen des de no se sap on i són proporcionats per no se sap qui. Sovint són continguts signats (algú els ha penjat o escrit i se'n fa responsable) però moltes vegades ni això, no hi ha referents. Tot i així, el seu potencial impacte cognitiu en els nens i joves pot ser de més abast i profunditat que un bon grapat d'hores de docència presencial amb un professor.
Evidentment no es tracta de competir amb la xarxa sinó, simplement, d'acceptar l'existència d'aquesta realitat. Ni l'escola ni els docents tenen l'exclusivitat del coneixement. Aquest es troba a la xarxa global i tothom (connectat) hi pot accedir. Com a conseqüència, la funció escolar s'ha de revisar a fons. Com més triguem a fer-ho més dificultats tindrem. En les aules demanem als nostres estudiants que apaguin el mòbils i que es desconnectin del món, suposadament virtual, per connectar-se a l'oferiment de coneixements que gestiona en exclusiva la institució escolar mitjançant la seva litúrgia tradicional. Però els alumnes d'ara arriben a les aules amb un considerable bagatge de coneixements adquirits de manera no formal més enllà de l'escola, i on l'accés a la tecnologia de la informació i la comunicació els ofereix continuades oportunitats d'aprenentatge.
Com hem d'organitzar l'escola quan sabem que l'accés al coneixement dels nostres nens i nenes es produirà –es produeix– mitjançant múltiples modalitats no formals i, en bona part, purament per l'atzar de la navegació digital? Quin paper cal reservar a les aules escolars davant aquesta confluència de coneixements? L'escola no podrà competir en l'acumulació patrimonial dels sabers, sinó que haurà de renovar-se i atribuir-se noves funcions, entre les quals la d'esdevenir centre estratègic per a la significació i la jerarquització del coneixement. No tot coneixement és igual d'important ni productiu en la tasca de bastir la pròpia personalitat –també l'acadèmica i la cultural– dels nostres joves. Aquesta tria, aquest repartiment de nivells de significació, entre tot el ventall de coneixements a l'abast dels nois i noies –i de tots els ciutadans–, serà la principal tasca dels educadors professionals del segle XXI, amb escola o sense.
