Salut hi hagi, que si no...

S'imposen les retallades a tota l'administració, inclosa la sanitat pública, que representa el 30% del pressupost de la Generalitat. Això vol dir que l'atenció a la nostra salut se'n ressentirà, per més retòrica pal·liativa que gasti el govern. Si no fos així, ens hauríem de preguntar en què gastaven la diferència entre la xifra anterior i l'actual: en roses de Sant Jordi, en lots de Nadal? Mai no es pot descartar que una gestió millor permeti gastar una mica menys, però si hi ha un estalvi significatiu serà perquè les prestacions disminueixen.

S'entén que Tom Sharpe trobi “molt sorprenents i preocupants” aquestes retallades que posen en perill la qualitat de la medicina catalana. Mai un autor de novel·les humorístiques no havia parlat tan seriosament, ni mai un govern que diu poder retallar serveis sense que això afecti els usuaris no havia parlat amb tanta frivolitat. Quan un governant es veu obligat a demanar sang, suor i llàgrimes als seus compatriotes, el primer que ha de fer és reconèixer clarament que està en joc la supervivència nacional. Avui dia que les guerres se'n diuen missions humanitàries i s'espera que els nazis impulsin reformes democràtiques, hem adquirit el vici d'emmascarar la realitat. El contracte social vigent se n'ha anat a can Pistraus, però no es pot dir. Continuarem pagant, i per un o altre procediment pagarem més, a canvi d'uns serveis que van a menys, però ens volen fer creure que és culpa d'alienes instàncies malignes ja que aquí tothom és innocent. Comencem a viure més malament, però ens diuen que és perquè vivíem per sobre de les nostres possibilitats. I hem perdut gairebé tota esperança, però com si res: ens distrauran parlant del canvi climàtic o la independència o qui sap què.