Després de la crisi
Posar en ordre el dèficit públic sembla l'únic objectiu polític dels governants occidentals, siguin Barack Obama, David Cameron, Rodríguez Zapatero o Artur Mas. El temps dedicat a parlar-ne i el desgast causat per les retallades –certament doloroses– s'han convertit en el fi, quan en realitat són un mitjà per aconseguir alguna cosa. Tenir la hisenda sanejada és la urgència; però saber què fer-ne després és el que és important. Tota una generació de polítics s'estan cremant en l'adopció de mesures impopulars, mentre que, a tot Europa, no apareixen gaire idees noves sobre com garantir uns certs nivells de benestar per al futur sense caure en el boom deutor dels últims anys. Com fer front de veritat a la nostra falta de competitivitat en comparació amb la Xina, el Brasil, l'Índia... Per això el programa que el Partit Socialista Francès (PSF) ha presentat de cara a les eleccions presidencials de 2012 ha despertat un interès inusitat en els think tanks europeus. No només perquè totes les enquestes bufen a favor dels socialistes per convertir-se en relleu de Sarkozy; sinó perquè, igual com François Mitterrand als anys 80 o Lionel Jospin als anys 90, els socialistes francesos poden tornar a ser la referència obligada d'una esquerra desorientada.
Primer: la diagnosi. Els socialistes francesos han entès que el principal problema d'una Europa que es desperta de la crisi és l'afebliment del poder adquisitiu dels treballadors, la gran massa de joves que no han entrat en el mercat laboral pels anys de depressió i l'aposta per l'exportació de productes d'alta qualitat. Segon: les propostes. El PSF llença unes quantes idees: 1) La creació de 300.000 llocs de treball públics per a joves d'entre 18 i 25 anys. 2) Una reforma de la fiscalitat que faci més progressiu el sistema d'impostos sobre la renda i les grans fortunes (volen apujar l'impost de successions). 3) També volen augmentar els tributs a empreses que reparteixin dividends entre els accionistes i abaixar-los a les que reinverteixin en la mateixa empresa. Per evitar que els populistes d'extrema dreta els robin el discurs de denúncia, la socialdemocràcia europea ha de lluitar contra l'escàndol de les remuneracions dels alts directius, el repartiment de dividends entre accionistes o els privilegis dels bancs, mentre als assalariats se'ls ha demanat un enorme esforç de contenció salarial. Per això, el PSF limitarà el sou dels directius a les empreses públiques. L'objectiu és que les diferències entre assalariats d'una mateixa empresa siguin d'una escala màxima de l'1 al 20. Per altra banda, estan d'acord que caldrà jubilar-se més tard (augmentar els anys de cotització) per millorar la productivitat del sistema i racionalitzar les despeses de l'estat. Així com lligar una part dels salaris als resultats (del treballador i de l'empresa), o fer una reforma de les universitats d'elit (les grandes écoles) per fer front a la creixent competència tecnològica dels països asiàtics.
Els socialistes francesos han fet un esforç de realisme, i han deixat enrere la lluita per millorar sempre les condicions de treball dels assalariats. En un món de petits empresaris, autònoms, professionals liberals... i amb una població aturada a l'entorn del 10% en els països europeus (el doble, en el cas català), el PSF deixa enrere la jubilació als 60 anys o les 35 hores de treball setmanal. “Treballar més, per guanyar més”, però mantenint el sector públic en el centre de l'acció política. Al servei del creixement econòmic, però com a garantia de la cohesió social i nacional. Una alternativa a l'esquilada a l'estat del benestar que estem veien aquests dies a Londres, Madrid o Lisboa.
Vet aquí un programa interessant perquè els socialistes europeus vagin posant al dia el seu ideari. Encara que estant a l'oposició a pràcticament tot Europa –aviat també a Espanya– tindran temps per reflexionar-hi abans no el puguin posar en pràctica.
