Polseres vermelles

La sèrie de TV3 Polseres vermelles està aconseguint unes audiències importants, tant, que la televisió pública ja ha decidit emetre'n una segona temporada. Però l'èxit de la sèrie va més enllà entre el públic més jove. Els pre-adolescents del país –que tenen l'edat dels protagonistes– s'han identificat amb els Polseres, comenten les seves aventures a les xarxes socials i s'organitzen en colles que tenen “el guapo, el líder, l'imprescindible, el segon líder, la noia i el llest”. Els més joves de casa han convençut els seus pares perquè mirin la sèrie o es queden sols davant del televisor si ningú vol acompanyar-los. L'endemà comenten la sèrie a l'institut. La mort d'un dels protagonistes de Polseres vermelles fa unes setmanes va provocar una autèntica commoció a la xarxa entre els seguidors de la història. I, com era d'esperar, quan l'èxit popular de la sèrie s'ha confirmat, comencen a sorgir les crítiques i el “no n'hi ha per tant” i el posar-hi entrebancs. En aquest país tenim aquesta tendència. I ja deu ser bo fugir de les unanimitats però... Què voleu que us digui, a mi m'agradaria que de tant en tant ens poséssim d'acord per aplaudir un èxit, sobretot quan es tracta d'un producte televisiu més que digne, que aconsegueix tenir enganxats els espectadors més joves amb un contingut allunyadíssim de la mena de programes que ofereixen altres cadenes de televisió i que consumeixen també els que encara s'estan construint com a persones. I a més a més, Polseres vermelles fa una aportació totalment innovadora i, per mi, cabdal: acosta els nostres nois i noies a una realitat dolorosa però real, per a la qual cal preparar-los. La malaltia, el dolor, la mort. Quants de nosaltres ens hauríem estalviat algun trauma si algú ens hagués parlat, quan érem petits, de com fer front a tot això. Crec que l'únic intent que podem recordar va ser la mort de Chanquete a Verano azul, on, per cert, també es parlava d'un altre tema tabú de l'època, l'arribada de la regla. M'agradaria que els joves espectadors de Polseres vermelles no hagin de passar mai per tràngols tan durs com els personatges creats per Albert Espinosa, però si s'hi troben, aquesta sèrie els haurà ensenyat que la part més lúdica i sensible de la vida existeix fins i tot en les circumstàncies més difícils.