No era el partit, era la lliga

José Mourinho va imposar les seves condicions en el partit, però, com sempre en els últims temps, el Barça va sortir vencedor del Bernabéu. Bé, sí, va ser un empat a u. Però la lliga ja és del Barça. El que es jugava ahir a Madrid era el títol de lliga. Amb un empat, el Barça ja la té a la butxaca. I vist el partit, fa tota la sensació que si l'equip de Guardiola hagués volgut o necessitat guanyar, hauria guanyat. Si no va empènyer i arriscar més va ser perquè no volia ajudar els blancs, que van basar totes les seves possibilitats en les situacions de risc a què s'exposessin els blaugrana. Des de la mediocritat de la seva proposta, Mourinho farà totes les lectures victorioses del partit: empatar jugant amb deu, haver tingut ocasions en faltes i córners, no haver encaixat cap gol en jugada, etc. I encara serà capaç d'haver vist injustícies arbitrals contra el seu equip. La seva gran victòria, però, és tan sols no haver rebut una altra golejada humiliant.

Dèiem que el tècnic portuguès va imposar les seves condicions. Bàsicament, haver deixat créixer l'herba del Bernabéu fins a una alçada insultant per al bon futbol i haver col·locat el central Pepe al mig del camp perquè sembrés l'antijoc i, miraculosament, acabés el partit sense haver vist cap targeta. I el futbol? Si el que proposa és Mourinho, no és un element a tenir en compte. Així com Unamuno deia allò tan espanyol de «que inventen ellos», Mourinho diu allò igualment mediocre de «que juguin ells». Efectivament, el que va jugar va ser el Barça. Però, és clar, ho va fer amb prou intel·ligència per no caure en cap de les trampes en què hauria volgut Mourinho que caigués. I la història no dirà que el Barça no va aconseguir guanyar el sisè partit seguit al Madrid, sinó que va fer el partit que li convenia per deixar sentenciada la lliga.

La història també passarà comptes algun dia amb Mourinho i el seu pas pel Real Madrid. El portuguès ha rebregat tant la imatge del club que l'equip blanc ja no el reconeixen ni els més vells del Bernabéu. Tampoc la gespa havia crescut mai tant al camp madridista. Ja només falta que el club de Di Stéfano, Gento, Pirri i Butragueño canviï de samarreta i se'n posi una amb el color preferit de Mourinho. No s'ha de descartar que sigui el negre, i que per tant ja sigui el segon equipament actual, una absència de color que il·lustra perfectament l'absència de joc del Madrid de Mourinho. En el partit d'ahir es pot fonamentar la realitat del club que presideix Florentino Pérez: més que el Real Madrid, és l'equip de José Mourinho. El matís no és banal. Perquè el Madrid sigui l'equip que vol Mourinho s'ha de desposseir de moltes de les coses que sempre ha estat aquest club i passar a ser el robot que vol el tècnic portuguès. Un equip que juga amb un tercer central al mig del camp, que permet un vuitanta per cent de possessió a l'equip visitant i que legitima la negació futbolística dels seus jugadors en funció d'un possible resultat. El Madrid ha deixat de ser un equip gran per ser un trist equip que busca un resultat. L'únic que continua conservant és l'influx que sempre ha tingut sobre els àrbitres. Muñiz Fernández va crear més ocasions de gol per als blancs que els mateixos jugadors i també va ser el millor defensa de l'equip local, sobretot quan va ignorar un penal de llibre a Villa en la primera part i en canvi va castigar una entrada d'Alves a la pilota. És clar que també va ser el millor col·laborador de Pepe. I que va ensenyar més targetes als jugadors blaugrana que les que li van demanar des de la grada. Però amb tot això ja s'hi compta. Perquè les condicions són les que va triar Mourinho i perquè el Madrid en algunes coses encara és el Madrid.

El Madrid va decidir defensar-se perquè el seu entrenador no pensava en la lliga, sinó a no tornar ser golejat. És clar que l'equip visitant era el Barça. I això són paraules majors. Encara que l'atzar pogués dur l'equip de Mourinho a aconseguir un resultat acceptable, des d'un punt de vista futbolístic jugar com ho va fer ahir és acceptar prèviament la inferioritat respecte al Barça. Aquesta és la realitat.

El Barça surt reforçat una vegada més en els seus enfrontaments contra el Real Madrid. Almenys que dimecres a València les condicions siguin neutrals. Pel bé del futbol.