Saliveu

Som en temps primaveral. Més enllà de les al·lèrgies sòrdides, les primeres mosques i la suor a les mans, la primavera ens porta el destape. Saliveu, homes i dones, que la cosa es posa interessant: tops, samarretes ajustades, les bermudes d'ells i els vestits d'elles. Guaita: si se li veu el melic! Se li veu el tanga! Se li veu mig pit! Se li veu... Se li veu... Lolites i Justin Biebers pertot, amb aquelles sandàlies de dit tan innocents i alhora tan sensuals amb què caminen com aneguets descarrilats. Aquestes sandàlies solen quedar abandonades de qualsevol manera sota les taules de les terrasses on s'omplen els estómacs de mojitos, caipirinhas i gintònics. Llavors els peus d'aquells que a l'hivern s'amaguen sota marques d'import prohibitiu es fan lliures i toquen terra. L'esperit, gelós, també es fa tel·lúric i encén els tarannàs emancipats de normes i cotilles. En veure'ls, homes i dones saliven com si llepessin una piruleta de cor.

Quan algú diu que té una “primavera interior”, no és que percebi com tot d'éssers lepidòpters li pessigollegen les parets estomacals, sinó que, per dir-ho ras i curt (i certament gens metafòric), va calent. Aquest escalfament biològic –paral·lel a l'augment de temperatura de l'escorça terrestre– no es tradueix en la cerca incessant de còpula ni en el baveig incontrolable davant minifaldilles d'escàndol o camises aferrades a músculs de gimnàs. Senzillament incorpora a la latència hivernal una mena de predisposició saludable a estimar, a somriure i a mirar més. La sang, alterada, passeja amb més lleugeresa per venes i batecs: salivem, tenim set, bevem i riem: un procés absolutament conseqüent que sovint acaba en un llit. Fent la migdiada a les hores de sol fort: no malpensin...

Hem passat Sant Jordi: el dia dels enamorats. Mentre la rosa morirà al cap d'una setmana i el llibre probablement servirà per falcar aquella taula de pota ranca, els petons, les passejades, les mirades i les migdiades seguiran fent que saliveu. Però atenció: saliva a la boca i amor tot l'any.