CRÒNICA D'AMBIENT
PEP RIERA
L'«equip de Mourinho» contra el Barça
A aquestes altures ja no hi ha cap dubte que els equips que dirigeix José Mourinho no són equips amb nom propi sinó que tots tenen un nom comú: els equips de Mourinho. «Els meus equips», com diu ell. No és el Madrid, l'equip que es queda amb deu quan juga contra el Barça, són «els meus equips», en boca del tècnic portuguès. El Madrid ja no és una unitat de mesura respecte al Barça, ho són els equips de Mourinho. La dissociació arriba a tal punt que l'equip actual de Mourinho alguns ja no l'identifiquen amb el que va ser proclamat millor club del segle XX. I aquests que comencen a fer aquesta distinció i que, a més, es converteixen en apòstols del que significa el Barça de Guardiola per a l futbol i la seva història, no són uns qualssevol. Són, ni més ni menys, dos dels quatre grans futbolistes de la història: Johan Cruyff i Alfredo Di Stéfano. L'opinió de Pelé i Maradona, no expressada específicament en relació amb el partit de dissabte passat, no difereix de la dels altres dos. Però la més significativa, pel càrrec honorífic que ocupa i pel seu historial futbolístic, és la de Di Stéfano. No només ha dit obertament unes quantes veritats sobre el valor del Barça actual, sinó que també ha despullat unes quantes mentides en què se sosté el Madrid de Mourinho.
L'opinió del president d'honor del club blanc, encara que no ho sembli, pot influir en la final d'avui. Tots coneixem Mourinho, i a part de no haver-li agradat l'anàlisi de Di Stéfano, segur que voldrà demostrar que ell sap més de futbol que ningú, fins i tot els grans mites. Com? Potser canviant una mica l'aposta ultraconservadora de dissabte. Encara que només sigui per tenir raó. Perquè ara ja té coartada. Quina? Doncs, és clar: si fa una aposta més ofensiva i el Barça li passa per sobre, podrà dir que la culpa és de Di Stéfano i els que li exigeixen que jugui d'una manera més adient a la grandesa del Real Madrid. I, si li surt bé, ja tothom pot imaginar de qui serà el mèrit.
De tona manera, no s'ha de descartar la via ultraconservadora, que és la que vaig pronosticar en la prèvia de la sèrie de quatre partits. Partir del 0-0 en cadascun dels partits és un bon pla per a Mourinho. La seva màxima és: mentre no hi hagi res perdut, tot es pot guanyar. Veurem què fa i fins on li arriba.
Del que farà Guardiola no hi ha dubtes. Només s'espera del seu equip més intensitat en la circulació de la pilota, més ràfegues de verticalitat, més pressió per evitar contraatacs. I la consciència que en noranta minuts la superioritat contrastada en altres competicions, com ara la lliga (3.420 minuts), s'ha de saber aplicar en les condicions i en el temps que determina una final. Aquesta vegada el factor de l'herba no ha d'influir a perjudicar el joc de combinació dels blaugrana, però també s'ha de ser conscient que l'herba curta afavoreix la rapidesa de Cristiano Ronaldo i Di Maria en el contraatac.
Les cartes del joc es descobriran a dos quarts de 10. Abans i després, s'ha de desitjar que l'ambient entre les aficions sigui de gran esdeveniment i, sobretot, sense conflicte.