La minoria com a alçaprem
Al llarg de la història Catalunya ha estat a punt de desaparèixer unes quantes vegades. N'hauria subsistit el territori i una població, integrats a Espanya o a França o repartits entre totes dues, però sense la identitat col·lectiva que fa de Catalunya, per a molts dels seus habitants, un país singular amb consciència de nació. El perill d'extinció no ha estat sempre per la mateixa causa. N'hi ha hagut de tota mena: pandèmies i endèmies, fams, guerres i ocupacions militars, règims forans opressors, oligarquies autòctones claudicants, emigracions i exilis massius, dictadures genocides... Però sempre –i sovint in extremis– ha sorgit una reacció, sia del poble, d'una minoria o d'una petita elit, que han fet d'alçaprem per somoure el país i rellançar-lo novament... fins a la següent recaiguda. És admirable, i alhora dramàtic, que una comunitat nacional que ha estat més pròxima a la centralitat europea que a la perifèria intranscendent hagi hagut de passar per tantes proves, potencialment letals, i se n'hagi sortit fins ara. Es podria dir que Catalunya com a nació ha viscut instal·lada en l'estat de minoria, i ha fet de l'ésser minoria un dels senyals de la seva identitat, tot elevant-lo a la categoria d'art de la supervivència. Nogensmenys, la minoria estructural apareix freqüentment fragmentada en minories vàries, unes retardatàries i d'altres modernitzadores i nacionalment exigents.
D'antuvi, la massa crítica de població necessària per tenir un pes polític, militar i econòmic, que es fes respectar ha estat adversa a Catalunya. A finals del segle XIV Catalunya s'havia quedat, per raó de la pesta i altres desastres, amb només 268.000 ànimes. En temps de Ferran II, a les darreries del segle XV i a la primeria del XVI, el feble poblament de Catalunya, uns 350.000 habitants contra els sis milions de Castella, explica en part la seva marginació de les polítiques expansives d'un monarca que no fou especialment anticatalà. Només d'ençà el 1900 acaben els cicles de represa demogràfica i decreixement en iniciar la població de Catalunya –amb un 4,2% nascut fora del país– la tendència a un creixement sostingut. En començar el segle XX, 2.270.000 catalans ja representen el 10,7% de la població d'Espanya.
Avui Catalunya té 7.535.000 habitants, ço és, un 15,98% de la població total d'Espanya. S'ha fet, doncs, un salt important, però els catalans continuen sent una exigua minoria en el conjunt de l'Estat espanyol. La relació de poblament, històricament tan desproporcionada, de Castella-Espanya i Catalunya ha influït decisivament en la balança de poder entre les dues parts. La pretensió de parlar de tu a tu a Espanya ha estat sempre il·lusòria. Quan aquell 38% de la població de Catalunya del 1975 nascuda fora del país i els seus descendents se senten majoritàriament catalans, el cens actual de Catalunya presenta una composició que juga de nou en la cohesió nacional i social, per molt que es vulgui eludir la qüestió: l'1 de gener d'aquest any hi havia registrades a Catalunya 1.182.957 persones amb nacionalitat estrangera (el 15,7% del total de la població).
L'altre estat de minoria interior (relativa) i exterior és la llengua pròpia, l'essència de la identitat col·lectiva dels catalans. A vegades, sembla que tenen més clara aquesta qualitat de la llengua els qui volen anorrear Catalunya que els catalans, per això els intents d'assimilació forçosa han passat sempre per la castellanització lingüística i cultural. Així ha estat als segles XVIII, XIX i sota les dictadures del XX. Però no és una estratègia abandonada. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la llengua n'és una prova. Tot el que es faci per la normalització lingüística tant en l'extensió de l'ús social com en la qualitat de la llengua és garantia segura de supervivència de la nació.
Quina serà ara la minoria social amb vocació de majoria que empenyi l'evolució política de Catalunya? El referèndum indicatiu sobre la independència apunta que tal minoria podria sorgir de la societat civil, al marge, si no en contra, de les grans elits dirigents. Serà capaç de fer d'alçaprem d'una Catalunya amb un grau suficient i viable de sobirania?
